País ric, país pobre

Es pot viure en un país ric i es pot viure en un país pobre. I es pot viure en un país que seria ric si els diners dels impostos i de les ajudes es fessin servir bé. Alemanya és un país ric. I per això té ajudes per als sectors afectats. Deia el corresponsal de TV3 que allà cada local tancat, cada un, ha rebut els diners que va facturar l’any passat per aquestes dates.

Un país pobre (o que no gestioni bé els impostos) no podrà tancar els comerços de la mateixa manera que un país ric, perquè condemnarà a la misèria milers de treballadors. Per tant, tindrà més morts per covid, col·lapse sanitari, altres morts derivats del col·lapse sanitari, depressió, diner negre. Això l’empobrirà sense remei. Faci el que faci, un dia haurà d’acabar tancant. Necessitarà més ajudes per als que s’han quedat sense feina. Com que no en tindrà, un cop més, la supervivència dependrà de la caritat i no de l’administració.

Nosaltres vivim i paguem impostos en un regne que, sense ser pobre, no té els recursos que té la República Federal d'Alemanya per als ciutadans. Com que passi el que passi, fem el que fem, a la llarga haurem d’acabar tancant de nou, cal pensar un sistema per ajudar els que ho perdran tot. No tenim les ajudes d’Alemanya. El rei que hi ha hagut fins ara custodiant la Constitució s’ha de dedicat exclusivament a enriquir-se. Potser el que cal, a hores d’ara, és poder tocar alguna coma, d’aquesta Constitució. Calen nous impostos selectius, momentanis (ara em ve al cap el de les begudes ensucrades que va tombar el TSJC). I cal, naturalment, que tot el pressupost de la família reial serveixi per a coses més útils. Sincerament, el mínim que podrien fer per pagar-se els sous, després de les riqueses que han aconseguit a força d’inviolabilitat, és ensenyar ells mateixos el palau i cobrar entrada.