Paisatge en l’inici de tardor
L’estiu comença a marxar amb la tornada a la feina i l’escola. Iniciem una tardor difícil. Ho són totes? Setembre fa una mica de basarda sempre, és l’adeu a aquella imaginada plenitud de l’estiu, el tornar a l’anar fent, el retrobar tot allò que no vam resoldre a temps. Aquest any, però, tot és ben diferent, i la rutina incerta. Comença una tardor més opaca que mai; busco les raons del meu desànim i he topat amb un fet: impossible fer projectes, il·lusionar-me amb trobades, espectacles o viatges. La incertesa posa fre al desig, motor dels dies. I sobreviure, quan no s’està en precari, acaba sent rutina intranscendent, sense temps ni memòria.
Miro l’entorn i veig que és molt comú: bé, individualment hi ha de tot, hi ha qui s’ha enamorat, qui ha tingut una criatura, qui -tan poquets!- ha trobat una feina. La majoria, no: hem redescobert la nostra vulnerabilitat, ja era hora. Però no veiem apuntar ni solucions ni certeses; no només per combatre el virus, també per iniciar tots els canvis urgents que ens interpel·len: reduir les desigualtats, redistribuir la feina, augmentar la solidaritat, fer més lleu el nostre pes damunt la terra, que ens està dient prou, refer l’ètica col·lectiva, aprofundir la democràcia. Inventar una altra forma de viure. Reptes ingents, que no estem encarant com caldria.
Un projecte de país que, ja està ben clar, no podem esperar de l’actual govern català, entossudit en fer política simbòlica, gestual, que el mostri ben enfadat, decidit a contrariar com sigui qualsevol iniciativa que vingui de l’Estat, i a fer creure que avancem cap a algun lloc quan ens mostrem hostils i rebutgem el diàleg. Sembla que només des de la desesperació algú pot donar suport a unes posicions polítiques que clarament no duen enlloc; l’acció unilateral, la DUI, ja va mostrar que era un camí impossible, i els seus efectes, nefastos: duríssima repressió, presó i exili, esmicolament de la dreta catalana, ganivetades entre els partits independentistes, insults i crispació entre tanta gent. “Una esperança desfeta, una recança infinita”. Per sort, encara són pocs els que han hagut de tramuntar la carena, esperem que ningú més ho hagi de fer.
La resolució del conflicte Catalunya/Espanya va per llarg, i, al meu entendre, s’ha de guiar per tres principis claríssims: en primer lloc, no perdre cap de les competències tan difícilment guanyades i, en cada negociació, avançar cap a l’autogovern. No hi hauria res més patètic que haver d’admetre que el balanç del moviment independentista ha estat una pèrdua de l’autonomia actual. Encara que, com va escriure Pere Lloberas, alcalde republicà de la Bisbal d’Empordà, “som gent quelcom donada a exagerar i els partidaris del clàssic «o tot o res» sempre han trobat algun seguidor escadusser a casa nostra”. Ara se’n diu “com pitjor, millor”.
El segon principi és ben evident: enfortir Catalunya, socialment, econòmicament i políticament. Internament i en relació a Espanya i al món. Internament: els anys de més cohesió es van aconseguir mitjançant el creixement econòmic i la disminució de les desigualtats, quan “els altres catalans” van percebre unes oportunitats de millora que no tenien en altres llocs i que es van traduir en ascens social i adhesió a la singularitat catalana. I és arran de la crisi del 2008, en ple retrocés del benestar, que la divisió i la polarització es van fer possibles. Només el desenvolupament d’un projecte que generi noves oportunitats i cohesió pot anar esborrant la possibilitat d’una fractura que en la societat catalana té caràcter estructural.
Però també en relació a Espanya: el 2018 i el 2019 el PIB de la Comunitat de Madrid ja va superar el de Catalunya, mostrant que aquesta pot ser la tendència. No es tracta de mesurar-se constantment amb Madrid, posició sempre provinciana i ara, amb la globalització, ja ridícula; però sí de mantenir el paper d’economia avançada que ha tingut secularment Catalunya, i que ha estat la base de la seva força en el conjunt espanyol. I no val dir “és que Madrid ens roba”. O no podem fer res sense apel·lar a Madrid?
I un tercer principi: mantenir sempre els canals d’entesa, de negociació, de complicitat. A les males, Catalunya hi perd sempre, és una obvietat llargament evidenciada per la història i que, segons diuen els estereotips, ha fet de nosaltres un poble dialogant, més apte per negociar que per guerrejar. Girar-se d’esquena a Espanya, insultar i menysprear, ens deixa més sols que mai; boicotejar una taula de negociació quan només s’ha reunit una vegada és de l’ordre del deliri. Pot ser que fer-ho encara reculli vots a les properes eleccions, però estic convençuda que, a la llarga, la història mostrarà que l’única sortida possible és la de la negociació i valorarà els qui la van promoure.