Paisatges desolats amb el Carib al fons

Un veí meu del poble, que ja és al cel fa cinc anys, aprofità les ofertes de l’Imserso per viatjar i “conèixer món”. No ho havia pogut fer abans: una vida dedicada a la seva petita empresa i al manteniment de les terres heretades -deu o dotze quarterades- li havien reduït dràsticament la capacitat de maniobra per obrir-se a altres possibilitats. Però era un home d’inquietud innata -si és que la inquietud pot ser innata- i d’ecumènica curiositat: s’interessava fins i tot per les ruïnes que es trobaven als itineraris turístics, per més que en alguns casos reduïa allò que havia vist a “un caramull de pedres que un, si fos seu, les donaria pala”. Ara, el gran argument de cada viatge que va fer per la Península i per Europa, era l’estat de l’agricultura, expressat per l’aspecte que presentaven els camps entre els quals trescava l’autocar. El seu relat contenia valoracions morals de molt bona qualitat: res de tan ominós com un camp abandonat. Bé, sí, un camp abandonat i maltractat -deixalles, runes- encara el mortificava més. Però, així, en general, l’estat del camp era el termòmetre de la vivència de cada viatge. De manera que de vegades tornava amb un núvol de felicitat que li rondava la cara, i aleshores podíeu avançar que l’experiència contenia elements de paisatge agrícola que dignificaven la Terra.

No crec que per devers Magaluf, més concretament per Punta Balena, n’hi hagi gaires, de turistes tan atents al camp mallorquí com el meu veïnat hi estava anés on anés. I de la resta? Hi deu haver de tot. Ara, els turistes que travessen l’illa i miren els seus escenaris amb una certa sensibilitat paisatgística, puc imaginar que, al costat de breus espais organitzats, acaronats fins a la manicura per agricultors illencs, en descobreixen d’altres que ostenten un abandó quasi bel·ligerant, ofensiu, gens respectuós amb ells mateixos ni amb els que els contemplen. Les zones antany agrícoles i ara abandonades, per més lluny que estiguin de nuclis urbans, acaba que cobren un aire suburbial que és com una nafra a la Naturalesa. Eivissa encara és pitjor. Totes dues illes haurien de seguir l’exemple d’aquesta Menorca ben treballada pels seus agricultors i ramaders, un paisatge que no presenta ferides ni excrescències.

Semblaria, a primer cop d’ull, que la cosa no té més secrets: la terra s’abandona quan no “treu”, és a dir, quan el seu cultiu no és rendible. Val a dir que mantes extensions d’aquesta terra s’han cultivat durant anys i anys amb un amor platònic de persones que, com el meu veí que ja és al cel, hi treballaven les estones que podien i n’obtenien el fruit directe i, alhora, el plaer de veure aquells trossos amb la dignitat que es mereix allò que hem heretat dels pares. Però aquest compromís moral -i estètic- amb la terra desapareix en torrentada davant els nostres ulls. Queda, idò, un camp molt desigualment tractat: allà on no és rendible, una devastació irremeiable assola el paisatge.

Però això passa perquè d’aquesta equació n’ha desaparegut una variable. Hi va haver un temps, quan encara crèiem que les coses es podien fer passablement bé, que el turisme s’entenia d’una manera més global i integradora: es valorava el paisatge com un dels pilars del sector. El visitant havia de trobar un paisatge cuidat -els jardins de la natura: algú encara se’n recorda?-, font de plaer, de benestar. L’agricultura mallorquina no cauria en la temptació de competir en quantitat ni extensió, perquè la seva tradició li permet oferir uns productes -fa mal al cor dir-ne així- de qualitat amb nom i llinatges, que un mercat tan gran hauria d’absorbir sense problemes. D’aquests productes, els més duradors (embotits, formatges, etc.) es destinarien a l’exportació sense haver-los d’enviar més lluny de la botiga de devora: el destinatari el tenim aquí.

Però aquestes rondalles felices se’n van en orris si no tenim capacitat reguladora. Els productes del país no poden competir en preu amb els que arriben de les grans explotacions peninsulars. Per tant, es tractava simplement d’una estratègia que implicaria les cadenes hoteleres, però aquesta és sempre la gran qüestió, no de l’agricultura, sinó del país: què voldran fer o a què es negaran les grans cadenes.

Ara per ara són el gran motor d’una economia que, repetim-ho un cop més, no crea riquesa, sinó rics (Pere Sampol dixit ). El paisatge també és riquesa, cert, però no del tipus que cobegen els nostres rics. A més, el que hem perdut ells ho troben als tròpics o sia on sigui que ensumin l’olor del diner.