Palafrugell

Ara que la nostra cultura està ofegada econòmicament i amenaçada políticament -ho escric i encara no em crec que sigui veritat i que no ens quedem afònics de cridar contra tanta injustícia i tanta baixesa moral-, ara, deia, m’ha consolat conèixer una iniciativa que desafia aquestes ganes d’anorrear-ho tot.

A Palafrugell els ciutadans que visiten la biblioteca, a més d’endur-se a casa un o més llibres, també poden triar agafar en préstec una obra d’art. La bibliotecària Carme Fenoll m’ho explica amb un orgull ben evident: “Com que l’Empordà és terra d’artistes, se’ns va acudir aquest invent, que anomenem Arteca”. Funciona així: la biblioteca cedeix un espai per a l’exposició de les obres dels artistes que ho desitgin. A canvi, els demana que cedeixin una obra -pintura, escultura- a la biblioteca. Així, s’ha anat construint un fons d’art que està a disposició dels usuaris de la biblioteca. Es poden endur la peça a casa i gaudir-ne en la intimitat durant un mes. Molts dels afortunats aprofiten l’oportunitat per fotografiar l’obra integrada en la decoració de casa seva i exhibir-la a les xarxes socials.

Ningú hi guanya ni un euro, però tothom hi guanya, esclar. Els artistes, que donen a conèixer les seves obres; els usuaris, que en poden gaudir d’una manera més privada; la biblioteca, que pot oferir un servei modern i original als ciutadans, i, finalment, Palafrugell i tota la comarca, que es beneficien de la dinamització de la vida cultural de la zona que es deriva d’aquesta iniciativa.

No entenc com l’Arteca encara no s’ha engegat en altres biblioteques de Catalunya. Em sembla una idea excel·lent que no requereix inversió -però que representa una feinada, això sí, i també una empenta decidida des de l’administració.

En aquesta visita recent a Palafrugell m’he assabentat també, de manera casual, d’algunes informacions sobre els meus avantpassats. Li demano al senyor Jordi Cama, que dedica les hores de la seva jubilació a investigar la genealogia dels seus veïns, si coneix la localització de la casa de Can Poc-Oli, d’on provenia la branca de la meva àvia materna.

I tant! Ho té tot controlat i la revelació em deixa estabornida: la casa de Can Poc-Oli és al passeig de Llafranc, a primera línia de mar. Em debato entre alegrar-me pel descobriment o maleir la sort que va fer perdre aquesta herència pel camí. Encara hi ha un setrill a la façana, es veu.