La Pàmies

Aquest mes d’octubre ha fet cent anys del naixement de l’escriptora i periodista Teresa Pàmies. La primera vegada que em va arribar un llibre seu a les mans jo era adolescent. Era un exemplar de Gent del meu exili, on la Pàmies rememorava els personatges amb què havia anat ensopegant durant el seu llarg exili, després de la Guerra Civil: França, Cuba, República Dominicana, Mèxic, Belgrad, Praga... Aquest any, amb motiu del seu centenari, el llibre s’ha reeditat amb un pròleg extraordinari del seu fill gran, en Tomàs Pàmies. Quan vaig llegir Gent del meu exili vaig quedar fascinada per aquells personatges que tan bé retratava, però també per la intensitat de les vivències i peripècies d’aquella dona, voltant pel món com a refugiada, buscant feines allà on podia i fent-se càrrec dels seus fills petits. El llenguatge directe, un relat àgil, unes descripcions minucioses i la capacitat per convertir-te gairebé en testimoni presencial dels fets que explica em van trasbalsar. No hauria dit mai, en aquell moment, que una dona sola fos capaç d’assumir una lluita pels seus ideals amb una contraprestació tan desagraïda: penúries econòmiques, inseguretat personal, vida nòmada, feines gens gratificants, un estrès permanent i l’angoixa de viure en la clandestinitat. La Teresa Pàmies em va semblar, des d’aleshores, una persona increïble.

Trenta anys després, he tornat a llegir Gent del meu exili amb la por inicial que el pas del temps i l’edat em fessin percebre l’obra amb un cert desencant. Però l’efecte va ser totalment oposat. Amb les primeres ratlles vaig recuperar l’emoció i la fascinació per les seves històries i, a sobre, els anys em donaven una nova perspectiva de les vivències de la Pàmies. El llibre em va consternar encara més perquè, entre línies, la vaig descobrir encara més a ella, amb més matisos. L’empatia i la connexió amb l’autora va ser més gran i em va commoure encara més.

Durant els meus inicis en el periodisme vaig parlar diverses vegades, telefònicament, amb la Teresa Pàmies. Sempre per gestions més aviat ràpides en què mai li vaig expressar la meva admiració. L’any 2004 vaig entrevistar-la breument per obtenir unes quantes declaracions de l’escriptora per a un reportatge sobre Ràdio Pirenaica. Seria el darrer cop que parlaríem. Quan vam acabar, després d’agrair-li el seu temps, vaig tenir l’atreviment de fer-li saber la meva admiració, l’impacte que m’havien provocat les seves vivències i la devoció pel llibre. Va ser amable, però vaig tenir la sensació que els meus elogis entusiastes la van incomodar una mica. Va parlar-me amb molta modèstia, i en un to més seriós em va dir que, en algun moment, darrerament, havia pensat si tot allò havia valgut la pena. Li vaig dir que sí amb certa precipitació, una mica atabalada per aquella mena de confessió telefònica que em va agafar desprevinguda, i ens vam acomiadar. El 2019, en un món tan estrany i un context tan convuls, penso que m’agradaria tenir l’oportunitat d’explicar-li, amb calma i amb la perspectiva que et donen els anys, per què els seus llibres, el seu compromís, la seva valentia, el seu exemple i, sobretot, la seva manera d’explicar-ho, per a mi van valer tant la pena.