La pandèmia accelera els reptes pendents per humanitzar l’espai públic
Les ciutats busquen solucions per combatre l’especulació immobiliària i l’emergència climàtica
BarcelonaLa relació de Jaume Plensa i les seves obres amb l’espai públic és capital: al llarg dels anys ha embellit ciutats de tot el món i, en casos com la Crown Fountain, a Chicago, i el cap gegantí Dream, a l’antiga localitat minera de St. Helens, al Regne Unit, va involucrar la gent del lloc en el procés de creació. En uns altres casos, com Carmela, el cap que es pot veure al davant del Palau de la Música Catalana, a Barcelona, el va commoure que la gent demanés que l’escultura s’hi quedés. Aquest vessant social de l’obra de Plensa posa de manifest els reptes actuals de les ciutats amb els seus espais públics. “El reptes de l’espai públic existien abans del covid. La pandèmia els ha accelerat i disparat”, diu Judit Carrera, la directora del CCCB i membre de l’equip del Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà, organitzat pel CCCB juntament amb el Museu de l’Arquitectura Alemanya, el Museu de l’Arquitectura i el Disseny de Ljubljana i el Centre de l’Arquitectura de Viena, entre d’altres. “Si la ciutat europea es caracteritza per alguna cosa és per la seva complexitat, per la seva densitat i pels diferents usos simultanis”, subratlla.
La ciutat de Barcelona comparteix aquests reptes i també, segons l’arquitecte Vicente Guallart -que va ser l’arquitecte en cap de la ciutat i director general d’Hàbitat Urbà entre els anys 2011 i 2015-, la renaturalització de la ciutat. “Algunes de les transformacions que s’estan produint seguint l’urbanisme tàctic -explica Guallart- en realitat han de permetre testejar cap a quina solució anem a la ciutat. El repte a mitjà termini és que crec que els vehicles privats estaran prohibits a la ciutat i, per tant, els projectes al voltant de la xarxa d’autobusos, les superilles i la ciutat dels quinze minuts hauran de permetre desasfaltar una part de la ciutat i renaturalitzar-la. Plantar un arbre a l’eix del carrer és un manifest per indicar que hem trencat la regla de la mobilitat rodada i hi hem donat un altre sentit. En realitat, l’espai públic és un reflex de com està organitzada la ciutat”.
Ildefons Cerdà va projectar l’Eixample en un moment en què no hi havia tants vehicles, i el fet que ara es pugui superposar un urbanisme tàctic al seu disseny posa en relleu per a Guallart “la flexibilitat” d’aquell projecte. Per a l’arquitecta Olga Subirós, que representarà Catalunya a la pròxima Biennal de Venècia d’arquitectura amb un projecte reivindicatiu de la qualitat de l’aire a les ciutats, és molt urgent rebaixar les emissions de CO 2 amb mesures com les zones de baixes emissions: “Recordem que Barcelona és la ciutat europea amb la densitat de vehicles més alta: 6.000 vehicles per quilòmetre quadrat. Recordem també que Barcelona té més del 50% de l’espai públic dedicat a la circulació de vehicles i a l’aparcament en superfície”. La situació és crítica perquè, encara que s’apliqui aquesta solució i d’altres com les superilles, “no són suficients per assolir els estàndards de qualitat de l’aire requerits per la Unió Europea i l’Organització Mundial de la Salut”. Com es veu a l’obra de Plensa, els artistes no són aliens a tots aquests problemes i contribueixen a resoldre’ls des de la seva disciplina: l’artista albanès Anri Sala va formar part de l’equip del despatx 51N4E, que va projectar la reforma de la plaça Skanderbeg a Tirana i que va guanyar l’última edició del Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà. La nova edició del premi estava prevista per enguany, però com que la pandèmia del covid “n’ha sacsejat” les condicions, com diu Carrera, s’ha posposat fins al 2021.
La dimensió econòmica
L’efecte Amazon és un dels factors de transformació urbana
Reflexionar sobre quina és la principal font de producció de les ciutats europees, després que hi hagi perdut pes la càrrega industrial, és un dels desafiaments més urgents. “S’ha de repensar la ciutat en l’era postindustrial i en un moment en què la digitalització està alterant la manera de produir i generar l’economia”, explica Carrera. Mentre que el comerç és a l’arrel de “la identitat de la ciutat europea”, l’augment de la compra online, conegut com a efecte Amazon, ha tingut conseqüències com ara “la transformació dels centres històrics”. Un altre aspecte és el turisme, que arriba quan desapareix la base industrial, que ha patit “l’empremta devastadora” del covid. En lloc del monocultiu turístic, es defensa “una diversitat d’economies que no la fan dependent d’una única font”.
L’emergència climàtica
S’han d’incorporar a les ciutats mesures per combatre-la
Segons les Nacions Unides, tres de cada cinc ciutats corren el risc de patir un desastre natural i, si es compleixen les previsions, les ciutats mediterrànies passaran l’estiu del 2050 a 50 graus. “S’ha d’introduir realment la dimensió climàtica en la gestió de la ciutat i de l’espai públic”, adverteix Carrera. “La consciència que la ciutat forma part d’un ecosistema una mica més ampli, en lloc de creure’s autosuficient, influirà en la manera de percebre i crear espai públic”, subratlla.
Encara que pugui semblar paradoxal, l’escalfament global ha tingut uns efectes que es poden qualificar de positius perquè la població dels països nòrdics pot passar més temps a fora i al llarg dels últims anys ha seguit la tradició d’espais públics com els dels països del sud, com explica Peter Cachola, el director del Museu de l’Arquitectura Alemanya. “El global és terrible, però per als països més freds té algunes coses positives”, diu. “El canvi climàtic no és tan fàcilment predictible, és més caòtic”, subratlla.
Seguir lluitant pels espais
A l’Europa de l’Est els promotors amenacen uns llocs negligits
Els problemes que afecten l’espai públic són diferents segons la geografia. Països de l’Europa de l’Est com Eslovènia i Croàcia tenen una llarga tradició en el terreny de l’espai públic, però al llarg del segle XX va perdre el vessant de procurar benestar i els ciutadans han de “lluitar” per aconseguir-lo, com diu Matevz Celik, el director del Museu de l’Arquitectura i el Disseny de Ljubljana. “Hi ha molt d’espai públic, però no és vist com un lloc per invertir-hi, són espais abandonats. La gent els continua fent servir però els ajuntaments no estan interessats en invertir-hi i són molt més vulnerables”. Això provoca que se’n perdin. Aleshores sovint les empreses i els promotors hi arriben, es queden els espais i els construeixen”, explica. “És important entendre que hi ha una necessitat constant de lluitar per l’espai públic, perquè és realment important per a la democràcia europea. Si hem d’entendre alguna cosa de la crisi del covid és el valor de les trobades presencials, del verd a les ciutats. Crec que ara mateix aquestes qüestions es poden tornar més importants”, subratlla.
“Els petits espais públics també són importants, no només els representatius”, reivindica Angelika Fitz, la directora del Centre de l’Arquitectura de Viena. “Has de tenir totes les infraestructures al teu voltant i també espai lliure perquè no hagis de recórrer tota la ciutat per trobar-ne”. Per a Fitz, la crisi de l’any 2008 va tenir “un impacte molt negatiu” en les ciutats europees perquè la inflació en el camp immobiliari va fer pujar molt el preu de l’habitatge i va amenaçar l’espai públic, perquè va tornar el sòl “molt car”. “Hem de ser molt curosos i aprendre d’aquesta crisi global com a societat, perquè no vam aprendre res de l’última”, lamenta Fitz.
Tenir més cura de la gent
Intervenir en coses existents renova les relacions humanes
Per a Angelika Fitz, la dimensió política i social de l’espai públic són capitals perquè “hi ha molts públics, encara que visquin en una mateixa àrea de la ciutat; una plaça pot voler dir una cosa per a uns i una altra per a uns altres”. Les ciutats són cada vegada més diverses a causa de la immigració i els diferents estils de vida i, coincidint amb Judit Carrera, Fitz diu que no es pot pensar en un espai públic idealitzat i “de consens”. “Potser aquesta idea mai ha funcionat, i estic segura que no ho fa ara ni ho farà en el futur”. En lloc d’això, parla de “nínxols” on cadascú pot trobar el seu propi espai públic.
Angelika Fitz també posa en relleu les diferents històries de l’espai públic als diversos països europeus, i recorda que a la renovada plaça Skanderbeg de Tirana els autors van convertir un espai militar existent sobretot en règims totalitaris en un altre de cívic. “Aquesta és la grandesa del projecte”, subratlla. Aquestes idees humanistes lligades a la configuració arquitectònica de l’entorn culminen en l’afany de Fitz d’introduir “les cures” en el planejament urbà, l’arquitectura i l’espai públic. Per això no cal construir nous edificis, sinó “reparar” els que ja hi ha, com l’esmentada plaça Skanderbeg. Precisament Fitz va organitzar una exposició al seu museu sobre aquesta qüestió fa alguns mesos, Critical care. Architecture for a broken planet [Cures intensives. Arquitectura per a un planeta ferit]. “Crec que aquesta actitud de no començar des d’una tabula rasa sinó modernitzant i millorant edificis existents és molt interessant perquè connecta uns quants actors: la societat civil, els veïns i els organismes polítics” , explica.
La millora d’edificis i espais existents té a veure amb les cures, segons Fitz, perquè crea noves “interrelacions” entre els veïns, les administracions i els encarregats de fer la planificació urbana que considera necessàries. Precisament, una de les obres de l’exposició Critical care és la guanyadora de l’edició del 2016 del Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà, la recuperació de les hortes termals de Caldes de Montbui, perquè el desenvolupament del projecte dels arquitectes Elena Albareda Fernández, Jordi Calbetó Aldomà i Marta Serra Permanyer va incloure un procés participatiu amb una setantena d’hortolans que el feien servir.