Pandèmia I turisme
UNA AMIGA M’EXPLICAVA AHIR que el seu marit l’està temptant d’anar a passar uns dies a Roma. Un moment com aquest només es dona un cop a la vida, si es dona. Poder visitar el Vaticà com un aristòcrata del segle XVIII! Per als enamorats de l’art, podria haver estat l’estiu de la seva vida. Per a un espanyol, res més saludable i segur que sortir a l’estranger.
L’altre dia em vaig fixar en uns veïns. Acabat l’estiueig llarg d’aquest any, s’abraçaven i es feien petons amb tanta intensitat que semblava que no haguessin de veure’s mai més. Vaig pensar si aquells petons i abraçades no es buscaven a si mateixos. Com més desitjada i necessària és l’abraçada, més perillosa es torna. En això el virus és específicament humà. A cada moment ens confronta amb la naturalesa paradoxal pròpia de la nostra espècie.
Un dia d’aquest agost, vaig anar a parar casualment a davant d’un hotel de Platja d’Aro. Estava tancat i barrat. Els negocis del voltant també tenien les persianes abaixades. De cop va presentar-se un home que no semblava haver sortit d’enlloc però que devia estar muntant guàrdia. “Si busques habitació -em va dir, sense jo demanar-l’hi- tenim obert un altre hotel a...” Els hotels més grans de Lloret i Platja d’Aro estan tancats, i això ha omplert els hotels petits. El turisme industrial ha passat un estiu negre, però els carrers de Sant Feliu estaven plens.
Al pic de la temporada, surto tan poc com puc. Ho vaig passar fatal durant el confinament salvatge de la primavera passada pel que tenia d’autoritarisme gratuït, però estic acostumat a tancar-me a casa per evitar les aglomeracions absurdes. El bany diari a mar, però, no me’l perdono mai, i vet aquí el report d’aquest estiu estrany: a la cala de l’Ametller, més gent instal·lada a l’aigua que a terra. Vull dir, pocs banyistes a les roques però superpoblació a les barques, planxes, patinets, piragües -desenes de piragües, com tribus primitives-, motos aquàtiques, catamarans, llanxes i velers. Grups de submarinistes i de nedadors amb boies com mai. A les roques de la via ferrata, unes concentracions, cues i embussos d’escaladors que feien patir pel perill real d’un brot pandèmic tot i ser a l’exterior. I en canvi ben poc banyista a la roca. I ben poc idioma estranger. Una diferència molt agradable, aquest any, eren els grups de joves de la Vall d’Aro que, havent dormit a la nit perquè les discoteques estaven tancades o perquè s’havien quedat sense feina, han descobert les belleses intenses dels matins d’aquesta costa, i les incrementaven.
