La pandèmia, vint anys abans
Com hauríem viscut aquesta pandèmia fa només vint anys? Com l’hauríem encarat i hi hauríem donat resposta? Són preguntes que no tenen una resposta senzilla, però formulades de manera rigorosa i amb bones dades podria tenir interès contestar-les per avaluar amb més objectivitat la situació actual. Per exemple, seria bo saber quina podria haver estat la reacció del sistema català de salut pública l’any 2000 tenint en compte la pressió demogràfica d’aquell moment. I, en aquest terreny, també es podria mirar d’avaluar l’impacte que la recessió del 2008 i les fortes reduccions pressupostàries iniciades pel segon tripartit d’esquerres i les del govern següent poden haver tingut realment en la crítica resposta actual.
La reflexió es podria fer extensiva al model econòmic. Com ens hauria anat amb una indústria molt menys abocada a l’exportació? El 2000, les exportacions catalanes suposaven 2.214 milions d’euros, i el desembre de 2019 ja eren de 5.409 M€. I es podria mesurar la resistència que l’any 2000 podia haver tingut la classe mitjana del país, ara molt més debilitada que llavors. També ens podríem demanar com hauria afectat la pandèmia a la població en risc de pobresa de fa vint anys, i com hi haurien pogut respondre les organitzacions del tercer sector com la Creu Roja, Càritas o el Banc dels Aliments.
Tanmateix, volia parar l’atenció en el paper de les xarxes socials. Particularment, l’escenari de l’any 2000 era el d’una xarxa amb una velocitat de transmissió de dades molt baixa i amb una tecnologia encara poc preparada per a la transmissió d’imatges. No tinc dades precises per descriure la situació, però recordo que el 2004 les mobilitzacions polítiques a les eleccions generals encara es van fer per SMS. I el 2005, per parlar a casa des dels Estats Units, ho feia amb un accessori de pinça que era una càmera d’una qualitat d’imatge ínfima, i a un preu astronòmic de connexió.
Vint anys després, l’ample de banda –en vies d’entrar al 5G– permet el tipus de connexions que ara emprem amb normalitat, i que precisament la pandèmia ha posat a prova. Falten dades actualitzades i completes, però en dono algunes a tall indicatiu. El desembre de 2019, les subscripcions de banda ampla mòbil a Finlàndia ja eren 155 per cada 100 habitants (a Espanya, 99). El maig de 2020, respecte al període previ a la pandèmia, l’increment de trànsit a internet era d’un 60 per cent de mitjana a l’OCDE. L’impacte del covid-19 va fer passar, només a la plataforma Zoom, de 10 milions de participants diaris en reunions el mes de desembre de 2019 a 300 milions l’abril de 2020, i la utilitzaven 90.000 escoles de 20 països diferents. I dues dades sobre Catalunya de l’Idescat: el 2019 usaven internet el 93,7 de catalans, i més concretament el 95,4 per cent dels adolescents de 10 a 15 anys, el 66,7 per cent dels quals ja tenien mòbil.
Fins ara només he posat alguns exemples en termes molt generals i quantitatius, però hi ha estudis que mostren notables canvis en la manera com usem les xarxes a causa de la pandèmia. Perquè si fins ara les xarxes havien canviat les nostres formes de socialització, amb la pandèmia la necessitat de socialització –des de les relacions interpersonals fins a l’ensenyament i el teletreball– està transformant les mateixes xarxes.
Torno a la pregunta inicial: com hauríem encarat els confinaments que hem passat –i els que poden venir– sense internet, sense banda ampla, sense els aparells d’alta tecnologia que s’han generalitzat? Ni Radar COVID, ni recerca en xarxa, ni atenció mèdica virtual, ni classes en línia, ni teletreball... ¿Ens ho podem imaginar? ¿Imaginem quin seria el panorama social? Hi ha qui pensa que les comunicacions virtuals obstaculitzen les relacions interpersonals “autèntiques”. Jo penso que sort n’hem tingut per poder mantenir-les.