07/10/2018

Un pànic que ja és més explicable

BarcelonaLa sortida de seus socials de fa un any va ser tan massiva que va deixar tothom sorprès. Fins i tot l’empresariat més sobiranista es mostra comprensiu amb la marxa de CaixaBank i el Sabadell: quan un banc té una fuga de dipòsits l’ha d’aturar com sigui. Però la sortida de la resta d’empreses no és igual de lògica. La resta de l’Íbex (Gas Natural, Abertis, Cellnex i Colonial) va marxar, excepte Grifols. Els bancs van provocar un efecte arrossegament, però hi ha d’haver alguna cosa més.

L’anàlisi és més sorprenent si es miren les dades que publiquem avui: de les primeres cent empreses de Catalunya per volum de vendes, només 20 van marxar. No eren 20 empreses qualssevol, al contrari, entre aquestes hi ha algunes de les principals empreses catalanes. Però això també vol dir que, dels quatre milers d’empreses que van marxar, la immensa majoria van ser petites i mitjanes. Alguns ho justifiquen per por a possibles boicots. D’altres diuen que ho van fer per ideologia: els directius volien marxar com a càstig a l’independentisme. Uns tercers afirmen que ja hi havia empreses amb directius que volien anar a Madrid per tributar menys, i que l’onada generada a l’octubre els va permetre fer-ho passant inadvertits.

Cargando
No hay anuncios

Encara hi ha un altre argument: moltes empreses van marxar sense pensar-s’ho prou. El pànic es va estendre sense control. Molts van creure’s el relat que si hi havia una DUI, Catalunya seria independent l’endemà i quedaria fora d’Europa, quan això era senzillament impossible. La sortida d’Europa, si algun dia s’arribés a produir, no passaria mai en 24 hores, ni en 24 dies, ni segurament en 24 mesos: mireu el Brexit.

Però ens equivocaríem si a tot aquest còctel no hi afegíssim el factor que ha revelat aquests últims dies l’ARA: la intensíssima campanya dels poders de l’Estat, des del rei Felip fins al govern espanyol, per intentar esclafar l’economia catalana i convertir això en “els Monegres”, en expressió molt gràfica d’un gran directiu. A l’octubre, mentre es produïa la fuga, Oriol Junqueras va assegurar que respectava “la llibertat d’empresa”. Però allà on hi ha amenaces, no hi ha llibertat.