Les pantalles: el nou repte de l’educació dels infants
BarcelonaEn els últims anys la imatge d’un nen d’entre 0 i 3 anys potinejant una tauleta mentre va pel carrer amb el cotxet o quan els pares li donen el menjar s’ha convertit en habitual. De fet, alguns d’aquests infants aprenen abans a trobar un vídeo dels seus dibuixos favorits a YouTube que a dir les primeres paraules. Són els que s’anomena nadius digitals, i els experts encara debaten sobre l’impacte que aquesta exposició tan primerenca a les pantalles, siguin tauletes o mòbils, tindrà en el cervell i en la manera com d’adults acabaran processant la informació que els arribarà de l’exterior.
Com en tants d’altres avenços tecnològics, les pantalles suposen un nou repte per als pares. ¿S’hi ha de posar algun límit? ¿Poden tenir efectes perniciosos en el futur? El que és cert és que no hi ha respostes concloents a aquestes preguntes, però els primers estudis sí que alerten que una exposició excessiva en nens de 0 a 3 anys podria acabar retardant aprenentatges com el lingüístic. No és qüestió de sumar-se a discursos alarmistes, però com a pares sí que hem de preocupar-nos per tot el que marcarà l’educació dels nostres fills. Així, davant la comoditat que suposa poder-los aparcar una estona mentre miren la pantalla, hauríem de ser conscients que si no s’hi posa cap límit pot acabar tenint un efecte bumerang. De fet, hi ha experts que recomanen no exposar els nens a les pantalles fins que tenen 3 anys per no interferir en els processos de formació del cervell. En aquest punt no hi ha consens, però tothom coincideix en la necessitat d’establir un màxim d’hores d’exposició, que pot ser una hora o dues al dia, en funció de l’edat.
En tot cas, el sentit comú sempre serà la millor guia de comportament. És evident que un nen enganxat a una pantalla s’estarà perdent moltes coses del que podríem anomenar “món real”, coses que també són imprescindibles perquè pugui tenir un desenvolupament adequat en àmbits com el psicomotriu. Està bé que els nens aprenguin a desenvolupar-se aviat en les oportunitats que ofereixen les noves tecnologies, però no al preu de renunciar al joc col·lectiu amb altres nens o a qualsevol altre tipus d’experiències que comporta la infantesa, com ara el descobriment del món que ens envolta, sigui la natura, l’entorn urbà o els objectes. L’objectiu dels pares ha de ser trobar un equilibri enriquidor i estar atents a qualsevol símptoma que indiqui que alguna cosa no va bé.
L’acceleració dels últims temps, els canvis tecnològics i en les formes de vida, afegeixen també dificultats a les tasques educatives dels pares d’avui en dia, que han d’afrontar problemàtiques noves per a les quals no hi ha solucions tradicionals ni cap tipus de precedent. L’única recepta possible és intentar estar tan al dia com sigui possible en qüestions de recerca, tant educativa com de salut, i intentar moure’s dins dels paràmetres de la racionalitat, fugint de posicions extremes i tremendistes que poden fer caure en els perills de la sobreprotecció. Les pantalles són un nou repte, però en vindran més.
