"Papa Papitu": carta a Benet i Jornet

Els que tenim a prop nostre una persona amb Alzheimer o alguna altra demència sabem que és difícil trobar el to i les paraules per comunicar-s’hi. Quan ets al seu costat, notes una presència absent. Quan te’n vas, és la seva absència la que se’t fa present. Amb aquesta carta, Papitu Benet i Jornet, volia dir-te que la teva filla ha escrit el seu primer llibre i que el protagonista n’ets tu.

Aquesta setmana ha sigut per a ella com una llarga estrena teatral, allò que feies veure que no però que tant t’agradava. Recollir els aplaudiments del públic, amb el somriure sota el bigoti, abraçar, saludar i petonejar els amics, després d’haver-te dedicat en cos i ànima (i mil neguits) a crear durant mesos, potser anys, una història que captivés els espectadors. A la teva filla li està passant aquests dies. Parlem d’ella i de tu, del llibre preciós que t’ha escrit, que ve a ser l’última conversa que la Carlota hauria volgut tenir amb el seu pare.

Que punyetero que és l’Alzheimer. Sense aquesta malaltia, ella potser no hauria sentit l’impuls de dedicar-te un llibre. Però amb l’Alzheimer que et van diagnosticar, es quedarà sense saber-ne la teva opinió. Escriu la Carlota que quan se te’n va algú que estimaves també desapareix la imatge que ell projectava de tu. La feies sentir la millor dona del món. Però, coi, tu no has marxat. Allò que dèiem: que hi ets, però no hi ets. Que ella mateixa comença a parlar de tu en passat i automàticament es corregeix. L’absència és present. Potser el que és passat és la presència.

A la residència heu llegit fragments del llibre amb la Carlota, però l’Alzheimer te’ls fa oblidar de seguida i et pren la capacitat de poder comprendre de què i de qui parlen aquestes pàgines. Va ser gràcies a la teva biblioteca que la Carlota va fer la carrera de filologia catalana. Llegir és la millor manera d’aprendre a escriure. I un pare com tu que et doni consells: evita les subordinades, escriu frases curtes; vigila amb les repeticions de paraules i utilitza el punt i coma, que és molt útil i està en risc de desaparició.

La Carlota ha posat talent i memòria a lluitar contra la teva absència. I li ha sortit un llibre en què parla de la dificultat de trobar un diagnòstic, de com quan ja el tens es protegeix la imatge pública d’una persona coneguda i reconeguda, però també recorre tota la vida que has viscut, l’obra que has creat des d’una personalitat generosa, complexa i patidora. Ah, i les truites a la francesa més recremades del món, que eren les teves. Posem-nos drets, com en una estrena, i aplaudim la teva nena, a qui deies Titius, Pitiplius, de tot menys Carlota, la teva única filla, la teva filla única.

P.D.

Al llibre hi apareix també el teu amic Terenci Moix. Cul i merda éreu, la cara i la creu d’un mateix barri i d’una mateixa generació. Com el dia que et vas deixar l’original d’‘El manuscrit d’Alí Bei’ en un taxi i ell va trucar a la ràdio, a ‘Encarna de noche’, per recuperar-lo. El millor és que ho va aconseguir.