Un paquet de cigrons

Al seient del davant hi ha un home amb mascareta. Les mascaretes ens igualen, i primer no li veig res estrany. Després, al cap d’una estona, veig que furga a la motxilla, que té al seient del costat. És una motxilla ratada i espellifada, però moltes motxilles són ratades i espellifades. En treu un paquet de cigrons i se’l mira atentament. Sembla que en llegeixi les instruccions. El torna a desar. Però al cap de no res el torna a treure (em penso que és el mateix paquet, però potser no) i se’l torna a mirar i a remirar. Llavors m’adono que va descalç. Els peus són aquella mena de peus amb durícies, de qui està acostumat a anar sense sabates. Negres de la planta, de tant trepitjar terres bruts, esclar. I ja entenc que deu venir del Banc dels Aliments o de Càritas, o potser ha captat tot el dia i algú li ha comprat aquell paquet de cigrons, perquè ha pensat que si li donava diners faria allò que fan tradicionalment els pobres: gastar-s’ho en vi. I penso també que ara potser els haurà d’aprendre a cuinar, perquè potser no n’ha fet mai, de cigrons, o potser ni tan sols té cap olla o fogons i per tant cap possibilitat de convertir-los en menjar. Potser qui li ha donat els cigrons no ha pensat que valia més donar-n’hi dels que ja estan cuits, en un pot de vidre.

I penso en la fàbrica de paquets de cigrons. En algú que n’haurà redactat les instruccions d’ús ("poseu-los a bullir durant tants minuts...”) sense pensar que un dels milers de paquets aniria a parar a la motxilla ratada i espellifada d’aquest home, que és un pobre. I als pobres se’ls donen sempre cigrons, que duren i atipen i són fàcils de fer i són barats i no es fan malbé.