El paradigma del diàleg s’obre camí
SubdirectorLa delegació catalana es va trobar dimecres a la Moncloa una escenografia especialment pensada per crear bon clima: la passejada pels jardins de la Moncloa, les confidències a cau d’orella, els somriures compartits... Tot plegat configurava una teranyina, hàbilment teixida, que tenia com a objectiu principal atrapar Quim Torra, identificat des del primer moment com l’únic factor potencialment distorsionador.
Des d’aquest punt de vista, els guanyadors de la jornada són Pedro Sánchez i ERC, que han aconseguit imposar el paradigma del diàleg a JxCat, immersa en un complicadíssim i etern procés de reordenació interna i que s’ha vist arrossegada a una taula en la gènesi de la qual no va tenir cap participació. Això limita molt el camp de discrepància entre els dos principals partits independentistes en els pròxims mesos. El diàleg serà l’única bandera, com va subratllar el president Torra dimecres: “Nosaltres no ens aixecarem de la taula”. Les pròximes eleccions catalanes, doncs, no seran un plebiscit entre dues estratègies diferents dins l’independentisme, sinó sobre qui ha de liderar el diàleg amb l’Estat. Els vots, des d’aquest punt de vista, serviran per legitimar qui ha de ser l’antagonista de Pedro Sánchez, si Junqueras, en la persona de Pere Aragonès, o qui sigui de JxCat, en nom de Puigdemont.
Els pressupostos de Sánchez
I mentre l’independentisme s’ha de carregar de paciència i preparar per a una estratègia a llarg termini, Pedro Sánchez viu al dia. I el dia d’avui es diu sostre de despesa, el primer pas per aprovar uns pressupostos. ERC i JxCat ho tindran difícil, després de dimecres, per no facilitar aquest primer tràmit. Per molt que es vulgui desvincular la taula de diàleg de la resta de qüestions, no pots fer caure un govern amb qui vols negociar. Al contrari, li has d’insuflar oxigen perquè duri com més millor.
I Sánchez necessita aprovar uns pressupostos perquè són la peça clau de la seva estratègia: fer l’efecte que durarà quatre anys. Tot el seu discurs va en aquesta direcció: aquest govern durarà quatre anys i, per poc que pugui, vuit, de manera que tots els seus adversaris s’han de preparar per a una guerra de desgast més que per a un assalt al poder com el que va protagonitzar ell amb la moció de censura. Per això, si aconsegueix aprovar els comptes, haurà salvat mitja legislatura, i el seu poder d’intimidació serà molt més gran.
De fet, sense encara haver-los aprovat, l’estratègia li està funcionant. El PP està fracturat entre falcons i coloms, és a dir, entre els que no volen donar treva a Sánchez i confien en una caiguda ràpida del bipartit d’esquerres, i els que creuen urgent obrir canals de negociació amb el PSOE per distanciar-se de Vox. Aquests últims, a més, veuen amb reticència els acords electorals amb Cs, partit que consideren una fruita que acabarà caient pel seu propi pes.
I així, mentre un PP desorientat viu en una constant crisi interna, amb l’ai al cor pels resultats de les eleccions basques i gallegues del 5 d’abril, Sánchez governa sense sobresalts i amb el vent a favor. El mateix Sánchez a qui el seu partit va tallar el cap. El mateix que renegava de Podem i dels independentistes. El mateix que va pactar amb Rivera el 2016.