Paral·lelismes insospitats

Una de les fonts de biaix més freqüents que tenim quan analitzem l’actualitat política prové de la manca de perspectiva. Tenim tendència a analitzar cada cas com si fos únic i incomparable. Perquè, de fet, si et mires la realitat molt de prop, tot et sembla únic. I es fa difícil no perdre’s en els detalls. Per això hi ha qui manifesta una gran prevenció davant la comparació. “Són contextos molt diferents, no tenen res a veure”, se sol dir.

Però, de fet, és la manca de comparació entre casos diferents el que ens genera una il·lusió de singularitat que ens impedeix identificar els elements essencials de cada cas. Si despullem l’anàlisi dels detalls concrets, sovint resulta més fàcil d’identificar patrons i paral·lelismes entre casos que a priori ens semblaven incomparables. Per això, per entendre moltes de les coses que passen a Catalunya avui, sovint és més productiu fixar-se en altres casos i moments.

És una reflexió, per exemple, gairebé inevitable arran de la lectura del darrer llibre d’Enric Juliana, Aquí no hem vingut a estudiar (Arpa, 2020). El llibre narra l’arribada a la presó de Burgos l’any 1962 del dirigent comunista basc Ramón Ormazábal que, empès per la il·lusió d’un final imminent de la dictadura, defensava davant els seus companys la necessitat d’accelerar i intensificar la lluita. L’error de percepció que tenia la direcció comunista a l’exili sobre la vertadera naturalesa i solidesa del franquisme els va portar a prendre decisions estratègiques orientades a cremar les naus, per accelerar el que ja veien inevitable. Al davant, Ormazábal hi troba Manuel Moreno Mauricio, un vell militant del PSUC, que no comparteix aquest optimisme injustificat, i aposta per la formació dels quadres amb la mirada posada a llarg termini. En el debat que tenen Moreno Mauricio i Ormazábal a Burgos l’any 1962, com en moltes altres discussions de l’antifranquisme, és difícil no trobar-hi paral·lelismes importants amb alguns debats actuals a Catalunya.

Un altre llibre suggerent és No diguis res, de Patrick Radden Keefe (Periscopi, 2020). No diguis res és un llibre extraordinàriament ben escrit, que ens endinsa en el conflicte irlandès a partir de la història i el testimoni d’alguns dels seus protagonistes. Malgrat la indiscutible qualitat literària, i l’excepcional feina de documentació de l’autor, el llibre té també els seus angles morts. I una intencionalitat mal dissimulada de qüestionar la figura de Gerry Adams. A No diguis res hi tenen un gran protagonisme alguns líders, o militants destacats, de l’IRA que, per diverses raons, van rebre malament el procés de pau. En molts casos, el raonament d’aquests vells militants, que Radden Keefe retrata amb cruesa, era molt dur: si tot el que vam fer (atrocitats incloses) no ens ha portat a la llibertat i la reunificació d’Irlanda, quin sentit tenia tot plegat? Què érem, uns vulgars assassins?

El llibre està escrit perquè el lector empatitzi amb aquests vells militants de l’IRA que se senten abandonats i decebuts. I en bona mesura ho aconsegueix. Han sacrificat la seva vida sencera i han comès crims que els acompanyaran per sempre. I se senten traïts i abandonats per uns líders que en un moment donat decideixen que ja n’hi ha prou, que cal pactar la pau i entrar a la política. Sense haver aconseguit la reunificació.

Malgrat tot, el mateix Radden Keefe es veu, d’alguna manera, forçat a subratllar la manca de sentit polític i històric de l’actitud dels seus protagonistes. Més enllà de l’empatia humana a què hàbilment ens porta el llibre, una reflexió una mica més reposada ens ha de fer qüestionar l’argument de fons. Perquè si la victòria immediata i directa és l’única cosa que dona sentit al sacrifici (propi i aliè), llavors és raonable rebutjar un procés de pau que va implicar renúncies, transaccions i, sobretot, un horitzó temporal molt més llarg. Però, evidentment, vist amb una perspectiva més àmplia, el sentit històric del procés de pau és indiscutible. Tant per a la societat nord-irlandesa com per al mateix moviment republicà, que no tenia cap opció de victòria militar. La lògica instintiva, humanament comprensible, dels militants que necessiten que el seu sacrifici tingui un sentit immediat hauria deixat el republicanisme irlandès (o l’esquerra abertzale basca, per exemple) atrapat en una lògica estratègica fracassada i, en aquests casos, generadora de molt de patiment. Per sort, en tots dos casos, la gran majoria d’antics militants van aixecar la mirada i van fer un càlcul més a llarg termini. Tots els casos són diferents, però de tots se’n poden aprendre coses.