Paraules de Gaziel
Agustí Calvet, Gaziel, escriptor i periodista, director de La Vanguardia entre els anys 1933 i 1936, ha tornat per la porta gran. Aquest dimarts el nou president de la Generalitat, Carles Puigdemont, tancava el seu discurs de presa de possessió amb una frase seva, d’aquelles que haurien de fer pensar molta gent que està convençuda que Gaziel va deixar d’escriure el 18 de juliol de 1936: “Sóc fal·lible però insubornable”. El passat 8 de gener el conegut periodista Enric Juliana qualificava Gaziel com “ el mejor periodista catalán de todos los tiempos ”. El president de la Generalitat no ha estat tan exagerat; senzillament, s’ha cenyit a allò que tothom sap: Gaziel va ser un gran periodista, un gran escriptor i un gran pensador sobre aquest país.
D’afirmacions tan categòriques com les d’Enric Juliana ens n’hem de malfiar una mica. Passa el mateix amb les del professor de l’EHSS de París Jordi Canal, que utilitza un text de Gaziel, de 1938, sobre la Història de Catalunya, de Ferran Soldevila, per demostrar-nos a tots els ciutadans que, des de fa més d’un segle, vivim condicionats per les versions falses, nacionalistes i romàntiques de la nostra història. La seva Historia mínima de Cataluña és la prova de l’enganyifa patida fins als nostres dies. I, sense cap mena de dubte, Gaziel, des del més enllà, ens ho confirmaria.
Però, què ha fet Gaziel per ser entronitzat d’aquesta manera? La seva gran culpa és la posició crítica que va tenir sobre el 6 d’octubre de 1934 (també va ser molt crític Josep Tarradellas i ningú no l’ha qualificat com “el millor president català de tots els temps”), sobre les errades polítiques dels dirigents republicans catalans en aquells anys, sobre les pulsions independentistes sense base sòlida, etc. És cosa sabuda i llegida. Quan el professor Manuel Llanas va fer i publicar la seva tesi doctoral sobre Gaziel, ja ho va deixar ben aclarit.
El problema per considerar Gaziel com “ el mejor periodista catalán de todos los tiempos ” és que, per una banda, exclou una quantitat notable de periodistes que, en molts aspectes, podien ser més bons que Gaziel (a la dreta, Manuel Brunet i Josep Pla, per exemple; a l’esquerra, Eugeni Xammar; al centre, Just Cabot; i només cito quatre noms); i, per l’altra, que Gaziel només és “ el mejor periodista catalán de todos los tiempos ” per unes raons parcials i concretes: haver criticat ferotgement el 6 d’octubre de 1934 i tot el que representava (seria l’argument d’Enric Juliana), i haver llegit molt críticament la Història de Catalunya, de Ferran Soldevila, en plena Guerra Civil (la raó de Jordi Canal).
Ara bé, caldria saber si Gaziel continua essent el millor periodista català de tots els temps i en tots els seus escrits. Per exemple, davant dels dos fragments següents, extrets d’ El desconhort (el discurs llegit en la inauguració dels Jocs Florals clandestins de 1944). En el primer, escriu: “No sé pas si vosaltres heu viscut tant com jo entre castellans, més ben dit, entre espanyols no catalans, ni si sentiu per ells i per molts aspectes de la seva vida i de la seva cultura la sincera admiració que jo sento. Ignoro, doncs, si heu pogut adonar-vos de l’horror físic, de l’autèntica repugnància que experimenten ells, al fons del fons (àdhuc si saben ofegar-los amb la més exquisida cortesia), quan senten que parlem català. És una cosa que fa pena, de tan sincera, de tan espontània, de tan monstruosa. I no sols els repugna d’una manera material, sinó que, demés, els ofèn moralment, com una escopinada a la cara; perquè ningú no els traurà del cap que, essent la seva llengua, la castellana, la més bella del món, l’única de ser digna de ser enraonada, la que haurien de parlar tots els homes, si no n’hi hagués d’heretges, nosaltres, germans seus d’Espanya, ens entestem, sols per una baixa rancúnia, a voler parlar-ne una altra de tan fosca i esgarrifosa”.
El segon fragment és encara més explícit (i actual): “Vull arribar a imaginar que Catalunya, assistida per un estranger temible, aconseguís separar-se d’Espanya. [...] Espanya no oblidaria ni perdonaria mai una secessió semblant, una mutilació del que ella considera la seva pròpia carn. Mentre l’estranger poderós que ens hauria ajudat a deslliurar-nos es mostrés ferm al costat nostre, encara la cosa podria anar tirant. Però així que, per una causa o altra, el nostre protector es distragués o hagués d’afluixar, tot Espanya ens cauria al damunt, com en una croada de reconquesta o una guerra santa. És el cas de Portugal: tot i ésser més gran, més fort i més ben situat que Catalunya, ha pogut mantenir la independència perquè, a la Gran Bretanya, li ha convingut que la conservés. Mireu als quatre vents: on és l’Anglaterra nostra?” No sé si, davant d’un text com El desconhort, o les Meditacions en el desert, les afirmacions lapidàries sobre el seny de Gaziel no trontollarien una mica.
Una de les pràctiques més habituals d’aquests darrers anys, entre historiadors i periodistes no sobiranistes, ha estat la cita parcial, l’elogi desmesurat de personatges com Gaziel, Jaume Vicens Vives, Josep Pla (fins i tot, Josep Tarradellas!), com a veus d’autoritat contra el “ desafío/desvarío secesionista ”. El problema és que, com en el costat independentista, s’han dedicat a fer tantes trampes com han pogut. Val el Gaziel director de La Vanguardia el 1934, però callen com morts davant d’ El desconhort. Elogien el Jaume Vicens que posava el dit a l’ull a Antoni Rovira i Virgili i la historiografia romàntica catalana (i aquí hi inclouen Ferran Soldevila), però no s’atreveixen a fullejar Notícia de Catalunya, no fos cas que se’ls desmuntés l’argument.
Potser caldria aplicar un nou manament al gremi de periodistes, totòlegs i altres elements del sistema mediàtic català: no citaràs els noms de Gaziel, Vicens, Pla, etc., en va. I si els han de citar, que no facin trampes.