Pares buscant català per als seus fills
Esgotat a trenc d’alba sense florescent. Rebentat a l’hora del vermut mancat d’oliva llanterna. Devorat al dinar de pollastre apagat. Fart al berenar, tip al sopar, aixafat al llit, exhaurit de somnis. No volem fantasies. Vomitem quimeres. Necessitem cura. Busquem cirurgians, serrallers, escombriaires. Hi ha ajudes? Suports, subvencions, lavatives. Què podem fer els pares que només volem que els nostres fills puguin llegir, veure, sentir, viure, somiar en català? Com els nens normals de qualsevol lloc normal. Signat: nosaltres, els obligadament, constitucionalment, moralment, realment, anormals.
Voldria fundar una associació. Una ONG. Una confraria. Una secta. Una cosa d’aquestes que no pretenguin salvar esquirols bornis, coixos, daltònics i alopècics d’una illa assilvestrada. Ni tampoc idees globalitzades utòpicament emmetzinades que al ser tastades contaminen casa teva i el món i tot el que toquen perquè no saben parlar de tu, de nosaltres, perquè no en tenen ni punyetera idea, per això s’ideen: per no salvar-nos. I nosaltres, ai las, només volem salvar nens, els nostres fills: el futur. Podem?
Cansats, avorrits, exhaustos, fins als pebrots. Aquesta vida anormal diària, aquesta triple jornada per investigar, trobar, analitzar coses en català per a la canalla. El català no és com l’aixeta que l’obres i raja aigua. Aquí hi ha sequera, xiquets. Gota a gota. I a omplir olles per als temps dolents. Destil·lar les neurones per veure com ho faràs. Com faràs que els teus xiquets sentin qui són. I qui érem. I qui serem. Som perquè som llengua. La llengua som nosaltres. Immortals o mortals. I n’hi ha que, encara, tenen la barra, o la ignorància, l’analfabetisme, la mandra, de preguntar-se, en ple 2020, que què passa amb el català. Que com és que no hi ha prou llengua a les xarxes pseudodemocràtiques de distopies dictatorials, als canals de pagament i gratuïts, a sota l’estora i damunt l’ampolla... A tot arreu. Aquest és exactament el problema: estem lobotomitzats, reformatejats, hackejats. A Catalunya la realitat és en castellà. La realitat real, legal i ètica. Éssers de múscul superior versus éssers de múscul inferior. Un crim. Au, digues que puc ser normal encara que sigui mentida. Au, autoengany muscular i neuronal. El Matrix lingüístic. I si això és així, i ho sabem, per què no ho diem? Amb la llengua.
Llepeu les meues ferides. Pentineu els meus traumes. Jo soc aquest, nosaltres som aquests. Els de la llengua escombrada, menystinguda, substituïda, censurada, folkloritzada, castigada, prohibida... amb morals immorals, amb lleis sense justícia, amb hòsties beneïdes, amb sang d’estat... Li ha passat això al castellà? No. Doncs ja som al cap del carrer-femer. Això ens passa. Zombis emprenyadors que encara no voleu morir. I escopiu paraules indesxifrables per la boca. No sou d’aquest món. Sou una anomalia del sistema: ho diu el sistema. No us queda lloc. I jo cada cop em sento més fora del sistema. Escapar d’aquest camp de concentració infinit, totalitari, letal, gràcies a un pam de llengua. Tallaré el filat amb el ganivet de les meves paraules. I corro cap a vosaltres. Cada cop us entenc més. Us sento més. Digueu-me, valdrà la pena de nou?
Sento la mateixa necessitat, la mateixa asfíxia, les mateixes ganes de viure que l’antisistema, el punki, el psicodèlic Pau Romeva (avi de Pau Riba). El mestre, l’escriptor, el traductor, el polític, no només ens portava Dickens, Chesterton o Déu en català. No. Va mirar a la seva filla, que havia de néixer, la Mercè. I va mirar a tots els nens de Catalunya que havien de néixer. I xiula i engendra, el 1922, El sil·labari català : perquè tots els nens puguin aprendre català. És la pedagogia de la il·lusió i així ens hem reproduït. Pru na. Pro fit. Ma gra na. A le gri a... A Catalunya no hem volgut salvar els mots: hem volgut salvar els nens. Hem volgut viure al futur. Però tornarà a pagar la pena tot aquest esforç?
El 1940, quan la Mercè Romeva, la seva germana i la mare poden tornar de l’exili, el seu pare encara s’ha de quedar dos anys més a França. A Barcelona el primer que fan és anar a casa: el pis ocupat, els mobles venuts. El que era seu ja no ho és. A buscar pis, feina, una vida. Hi ha una escola que necessita mestres. Ella porta el diploma del batxillerat fet durant la República, en català. Se’l queden. No val res. I li’n donen un en castellà, signat per Franco. Sempre recomençant de nou. Valdrà la pena de nou? Perquè no venim aquí a salvar res. Venim aquí a viure i no a engendrar generacions de coitus interruptus tartamuts.
