Pares cuidadors
L'any 2021 ha començat donant a tots els pares l'oportunitat de gaudir de 16 setmanes de permís paternal. Un permís que fa 14 anys ni tan sols existia, i que no ha vingut precedit de manifestacions d’homes reclamant el dret a tenir cura dels seus fills i filles. Alhora, les també 16 setmanes de les quals gaudeixen les mares no han augmentat ni en un sol dia en els últims trenta anys. ¿Podem dir, per tant, que l’augment del permís de paternitat és una mesura desproporcionada o en tot cas innecessària?
Són molts els països europeus que concedeixen un permís maternal de més de sis mesos, com per exemple Suècia, Bulgària, el Regne Unit o Croàcia. No es tracta d’un límit a l’atzar. La mateixa Organització Mundial de la Salut (OMS) recomana la lactància materna exclusiva fins al mig any del nadó. Una fita difícil d’aconseguir si la mare ha de tornar a la feina passats pocs més de quatre mesos. Allargar el nostre permís de maternitat és una necessitat, tant per garantir la conciliació familiar i laboral de les treballadores com per al propi benestar dels nens i nenes. Això hauria d’estar present al debat sobre l’extensió dels permisos paternals.
Atenent al principi general de l'interès superior del menor, el millor format seria concedir el màxim de dies possibles de permís, i que cada família se’ls reparteixi com més bé cregui. El que passa -com en tots els debats sobre cures i/o família- és que els permisos de maternitat i paternitat amaguen darrere un desequilibri de gènere. Mesures iguals en una situació desigual només ens porten a enquistar la desigualtat. La mateixa Suècia, país capdavanter en la implantació de permisos de paternitat, n’és un exemple. Quan fa gairebé 50 anys va permetre que els homes accedissin a un permís públic per cuidar els seus fills i filles, es va veure, amb sorpresa, que només una minoria ho feien. No va ser fins a mitjans dels anys 90 que es va decidir “forçar” els homes a agafar-se el permís, fent que una part que els corresponia no es pogués transferir a les mares. D’aquesta manera, si el pare no feia ús dels seus dies assignats, es perdien.
Permetre que cada família decideixi lliurement qui té cura de la seva descendència ens porta al fet que siguin les dones les que acabin exercint finalment aquest dret (o obligació). Això no suposa únicament un desequilibri en el repartiment de tasques familiars, sinó també en el món laboral. La bretxa salarial, que a Catalunya se situa en el 23% segons l’Observatori del Treball i Model Productiu de la Generalitat, s’explica en gran mesura per l’arribada del primer fill. La diferència de salaris entre homes i dones es dispara en aquell moment, i en cap moment futur s’arriba a eliminar. Que els homes gaudeixin d’un permís paternal igual que el de les mares no evitarà que siguin aquestes les que més endavant hagin de buscar un contracte laboral o demanar una excedència per poder conciliar, però pot reduir una part de la penalització que comporta ser dona quan es busca feina en edat fèrtil. Malgrat que l’aplicació efectiva del nou permís paternal ha de ser pactada amb l’empresa, i es pot gaudir per setmanes o a temps parcial -el que pot reduir la implicació real dels pares en la criança del nadó-, els homes han sumat aquest 2021 una etiqueta de “risc potencial” al seu perfil laboral, més semblant a la que sempre han portat les dones.
Allargar permisos i fomentar les polítiques de família és imprescindible en un país on la conciliació familiar gairebé no té cabuda. Cal definir bons incentius, i un escenari on cada pare té un permís de quatre mesos de baixa personals i intransferibles no és el model que crec que més ens beneficiï; sobretot per a aquelles famílies en què poder decidir el millor per als seus fills està condicionat per restriccions econòmiques i laborals. Però sí que és un dels possibles camins per reduir, ni que sigui en part, el pes que les dones assumeixen en les cures familiars, i el cost laboral de voler ser mares.