Els pares són material literari de primera

Barcelona“M’imagino l’angoixa de la meva mare la primera vegada que el meu pare no va arribar a l’hora a dormir, buscant-lo pels hospitals, trucant a la policia. La vergonya quan va haver d’anar a pidolar a casa del tío Manuel i la tía Enriqueta, perquè el meu pare s’havia gastat els diners i no s’atrevia a explicar als meus avis el que passava. La vergonya quan va haver de trucar a l’AINVA, l’empresa on treballava el meu pare, per dir que a partir d’ara no li donessin més el sobre i que ella aniria cada dia a cobrar, primer a les oficines del carrer Còrsega i, més endavant, a la Zona Franca”. Aquest fragment forma part d’un dels capítols d’ El barri de la Plata (L’Avenç, 2018) que més li va costar escriure a Julià Guillamon. L’escriptor i periodista sabia que si volia anar fins al fons de la història dels seus pares havia d’explicar l’alcoholisme de Julián Guillamón Puerto.

“No és la primera vegada que intento escriure sobre el Poblenou -explica-. Vaig treballar durant molt de temps en una novel·la. Era incapaç d’acabar-la perquè els pares encara estaven vius, però jo no me n’adonava”. La Moràvia no va aparèixer fins al 2011 a Galàxia Gutenberg. “Fins llavors havia publicat assajos com La ciutat interrompuda [La Magrana, 2001] i El dia revolt [Empúries, 2008], però va ser després de La Moràvia que vaig tenir la sensació que m’alliberava d’un pes enorme”, reconeix. En aquests últims set anys l’activitat editorial de Guillamon s’ha incrementat: rescatant la vida del boxejador-escriptor Pedro Roca a Jamás me verá nadie en un ring (Comanegra, 2014) va acabar parlant dels fèrtils anys de la República; biografiant Joan Perucho a Cendres i diamants (Galàxia Gutenberg, 2015) va reconstruir el món literari català de la postguerra; documentant l’ictus de la seva dona -i la lenta recuperació- a Travessar la riera (Comanegra, 2017) fa una mirada retrospectiva i alhora s’encara amb l’incert present.

“A El barri de la Plata predomina l’element narratiu -assegura-. En una de les presentacions, Joan Rendé va dir que he fet un homenatge a la mare i la va clavar”. El pare, Julián, “venia d’Alt Millars, una comarca d’interior del País Valencià, i mai va parlar català”. El 1943, amb tretze anys, ja era “calderer de tercera del Grupo Transformación y Manufactura Férreas: va passar directament dels camps al taller”. La mare, Maria Mota, va néixer el 1934 al barri de Gràcia i va conèixer el seu futur marit al ball Monumental del carrer Gran: “Ell era molt de ballar, ella era una mica Colometa”, diu, fent referència al personatge principal de La plaça del Diamant.

Es van instal·lar al carrer Luchana -avui Roc Boronat-, al barri del Poblenou. “Era un lloc ple de tallers i fàbriques, molt inhòspit -diu-. Hi havia espais del tot deshabitats, i de tant en tant hi trobaves grumolls de tres o quatre cases. El barri de la Plata era un d’aquells grumolls, amb dos trams de carrer on hi vivia gent, amb botigues als baixos”. Guillamon va créixer escindit entre dos planetes diferents: “El del pare era el del flamenc, la rumba, el futbol i els toros. El de la mare era el món català: a casa cantàvem nadales i resàvem el parenostre en català. També vam tenir la sort d’anar a l’Escola Voramar”. Quan va voler explicar el Poblenou, “no ho podia fer com Xavier Benguerel i Julià de Jòdar: ells coneixen aquest món, però treballaven a l’oficina o al laboratori”. Entre els referents que el van ajudar a trobar la manera d’escriure el llibre hi ha La terra retirada, de Mercè Ibarz; El millor dels mons, de Quim Monzó, i Cinc-cents bars i una llibreria, de Roser Caminals. “Un dels meus objectius era escriure sobre la pietat -explica-. La pietat és el valor humà d’entendre per què passa el que passa. Vivíem al damunt d’un barril de dinamita. De jove m’entenia més amb el pare, que era un viva la virgen, però ara em sento més a prop de la mare, que va patir molt”.

La catarsi de recordar el passat

Ordesa, de Manuel Vilas, només ha necessitat tres mesos per convertir-se en el llibre més popular de l’escriptor nascut a Barbastre el 1962: Alfaguara ja n’ha venut més de 25.000 exemplars. “El maig del 2014 es va tancar el cicle de morts familiars i va créixer en mi el sentiment accentuat de l’orfenesa”, admet. A la mort del pare i de la mare s’hi va afegir el seu divorci i la decisió de deixar l’alcohol, que s’havia convertit en un problema seriós per a l’autor d’ El luminoso regalo (Alfaguara, 2013) i Lou Reed era español (Malpaso, 2016). “Quan veus morir els pares t’adones que la teva ingravidesa neix -diu-. « Vivir es ver morir », deia Azorín. De cop, comences a tenir por de deixar de ser i comences a buscar veritats sòlides. Són les biològiques”.

A Vilas no li agrada que Ordesa sigui considerada una autoficció. “Aquesta etiqueta implica artificialitat, i el que jo volia era escriure un llibre confessional. ¿Fins a quin punt pots explicar l’experiència verídica de la vida literàriament?”, es demana. Cita com a exemples La lección de anatomía, de Marta Sanz; La hora violeta, de Sergio del Molino, i Coto vedado, de Juan Goytisolo. “A partir de la narració de la vida apareix tota una societat i un estat moral”, confessa l’autor. Els pares són els dos fantasmes que recorren Ordesa de dalt a baix. “Ell era viatjant de comerç i tenia una relació molt especial amb els cotxes, perquè eren el que li donaven vida -recorda-. El vincle amb el pare va ser molt fort durant la infantesa, és de les coses més meravelloses que m’han passat”. La mare li va activar “la necessitat de sobreviure: era una dona que tenia una por horrible a caure en la misèria per culpa del moment històric i el lloc en què havia crescut”.

Vilas, que actualment passa mig any a Iowa i l’altre a Madrid, “necessitava narrar” el passat familiar. “Ens vam estimar però mai no vam saber dir-nos-ho -diu-. Ordesa és la meva veritat, la més dura, però també la més fascinant i lluminosa. La relació entre literatura i catarsi és molt estreta: pensa en la carta que Kafka va escriure al seu pare”.

Parla el fill del corrector de Pla

Un dels llibres més curiosos d’aquest Sant Jordi és El fill del corrector / Arre, arre, corrector (Hurtado & Ortega, 2018). A les pàgines parells, Adrià Pujol dedica un text al seu pare, Jordi Pujol, un dels correctors de Josep Pla durant la dècada dels 50 i els 60. A les imparells, Rubén Martín Giráldez tradueix al castellà -amb tantes llicències com calgui- l’original. A sota, els dos assajos són recorreguts per una conversa, divertida, irreverent i excessiva, entre autor i traductor. “Escriure sobre la família és un dels meus temes estrella -admet Pujol-. La primera vegada que ho vaig fer conscientment va ser a Picadura de Barcelona [Sidillà, 2014]. Allà em vaig adonar que podia deixar-me guanyar per la covardia o continuar.

A El fill del corrector torno al meu pare, que és tota una celebritat a Palafrugell”. El llibre és un exercici de sociologia literària de primer nivell. “De petit era meravellós ser fill d’en Jordi, però també era una petita putada, perquè es deia com el president de la Generalitat -diu-. Si mai em decideixo a matar-lo edípicament serà sonat, perquè tinc moltes coses a dir. El fill del corrector va de possessions infernals -la literatura, el pare, Josep Pla-: són un luxe, però també una llosa que pesa força”.

Sis fites literàries sobre la família

'Patrimonio', de Philip Roth

Un dels llibres més durs i emocionants de Philip Roth és Patrimonio (1991), en què parla del seu pare, Herman, a partir del moment en què li diagnostiquen un tumor cerebral.

'La mort del pare', de Karl Ove Knausgard

El noruec Knausgård va començar a fer balanç dels seus 40 anys de vida a partir de la desaparició del seu pare, víctima de l’alcoholisme. Kai-Åge, que durant anys havia sigut mestre d’escola -i va refer la seva vida de parella després d’un divorci difícil-, va ser el desllorigador dels aclamats (i polèmics) sis volums de La meva lluita, publicats entre el 2009 i el 2011.

'Res no s’oposa a la nit', de Delphine Devigan

Molts anys després de passar comptes amb l’anorèxia, Delphine de Vigan va excavar en les ombres familiars a partir del suïcidi de la mare, Lucile. Res no s’oposa a la nit va aparèixer el 2011.

'El llibre de la meva mare', d'Albert Cohen

“Cada home està sol i ningú no fa cas de ningú, i els nostres sofriments són una illa deserta”, escrivia Albert Cohen. A El llibre de la meva mare (1954) homenatja la dona que el va portar al món.

'També això passarà', de Milena Busquets

Rere També això passarà (2015), un dels fenòmens editorials catalans més recents -traduït a més de vint llengües-, Milena Busquets explica la complexa relació que va mantenir amb l’editora i escriptora Esther Tusquets, la seva mare. La novel·la detalla la desorientació anímica i emocional de la protagonista, que acaba de perdre la mare, a partir d’una estada a Cadaqués.

'Els meus pares', de Hervé Guibert

Guibert estimava i alhora menyspreava els pares. Amb un estil directe i punyent, l’escriptor relata la infància i adolescència enmig d’una família infeliç. El llibre va ser publicat en francès el 1986.