Pares a la sueca

i Elena Costas
01/11/2018
3 min

L’any 1974 Suècia va ser el primer país a canviar els permisos de maternitat, per permetre que se’n beneficiessin tant els pares com les mares. Però aquesta mesura no va tenir l’èxit esperat. Pocs homes es van quedar a casa, i se’ls coneixia despectivament com a pares de vellut. 40 anys després, la situació encara no és paritària. La distribució dels permisos tendeix a ser d’un terç per als pares i dos terços per a les mares, i són molts els homes suecs que fan coincidir el permís paternal amb la temporada de caça dels ants o amb les Olimpíades d’Hivern. Però ara més del 85% dels pares agafen el seu permís de paternitat.

Què ha passat en aquestes dècades? Hi ha hagut un canvi social propiciat per un disseny més intel·ligent de les polítiques de família. Les mesures públiques només han funcionat quan les bones intencions han anat acompanyades de bons incentius, i les famílies han trobat que l’ampliació dels permisos paternals les beneficiaven. Hauríem de prendre nota d’aquesta lliçó.

El govern de Pedro Sánchez, seguint el camí de països com Suècia, així com les recomanacions de la Comissió Europea, ha confirmat la implantació a Espanya d’uns permisos de maternitat i paternitat iguals i intransferibles. No se’n coneixen els detalls, però és probable que, igual que les mares, els pares espanyols puguin gaudir l’any 2021 de 16 setmanes de permís, en principi intransferibles.

Els motius d’aquesta mesura són inqüestionables. Que els homes assumeixen un rol actiu en la criança beneficia el desenvolupament físic i emocional dels seus fills. Però també a ells mateixos. Aquests pares declaren tenir millors relacions familiars i sentir-se més satisfets. A més a més, aquesta corresponsabilitat redueix l’impacte laboral que la maternitat té sobre les dones. I és que els futurs ingressos de les mares augmenten de mitjana un 7% per cada mes de permís que assumeix el pare. Les baixes paritàries també ajuden a aconseguir una economia més productiva, amb menys rotació dels treballadors i menys absentisme laboral.

Però si hi ha tants avantatges dels permisos de paternitat, per què són tan pocs (menys de la meitat!) els pares espanyols que han demanat la cinquena setmana a què tenen dret des d’aquest any? Doncs perquè repartir-se el pes de la criança és una decisió que es pren a dins de cada família, en funció de molts factors. Alguns són culturals, com seria una visió arcaica de la masculinitat, però d’altres són molt més raonables, com els salaris familiars o la flexibilitat laboral.

En una situació no equitativa, el sector públic pot impulsar una distribució més igualitària de les responsabilitats familiars. Però l’exemple de Suècia ens mostra que aquestes polítiques s’han d’introduir gradualment. Fins a principis dels anys 90, poc més d’un 5% dels pares suecs agafaven la baixa paternal. L’any 1995, el partit liberal va liderar un debat no exempt de polèmica que va portar a la implantació de la quota dels pares. Dels 15 mesos de permís per fill, cada progenitor tindria un mes -igual i intransferible- que si no fes servir es perdria. Avui el sistema suec força cadascun dels dos pares a estar a casa amb els seus fills un mínim de tres mesos. Els altres se’ls poden repartir com vulguin. És un sistema, de fet, similar a l’implantat a Alemanya.

La proposta del govern de Sánchez, que imposaria quatre mesos intransferibles als pares, vol anar, doncs, més lluny i més ràpid que la política del país amb l’estat de benestar més desenvolupat i més igualitari del món. Potser pequem d’ambiciosos. Si funciona, els pares espanyols podrien gaudir equitativament de la criança dels seus fills i les mares deixar de pagar-ne unilateralment els costos laborals. I això pot passar a moltes famílies. Per exemple, en aquelles on tots dos pares tenen feines estables, com ara funcionaris.

Però aquelles famílies on els ingressos dels pares poden veure’s afectats pel fet de passar quatre mesos de baixa -per exemple, autònoms o treballadors del sector privat sotmesos a una forta pressió laboral- podrien renunciar a tot, o gairebé tot, el temps de permís paternal. Els seus fills tampoc es beneficiarien dels avantatges cognitius i afectius derivats del fet que els seus pares els estiguin cuidant durant un llarg període de temps. I, a més a més, aquestes famílies estarien, amb els seus impostos, finançant les baixes d’altres pares més afortunats.

Allargar els permisos de maternitat i paternitat és indispensable per garantir una economia més justa, pròspera i productiva. Però la mesura proposada pel govern de Sánchez només funcionarà si sap definir bons incentius perquè s’hi acullin una gran majoria de famílies. Si només s’hi apunten unes determinades famílies, pot generar uns costos socials inassumibles.

stats