El Parlament: de la història al periodisme

Dimarts TV3 ens oferia un documental esplèndid de l’historiador Antoni Tortajada. Història intermitent del Parlament commemorava el quarantè aniversari de la restitució de la institució repassant-ne la seva evolució, fins i tot abans de la seva creació. Tortajada sap fer televisivament llaminer allò que podria ser molt feixuc. Amb els preliminars ja ens va atrapar, parlant-nos de la sala d’explosius que antigament hi havia hagut al darrere de l’hemicicle, dels forats de bala de la façana i del magatzem d’armes com a finalitat originària de l’edifici. La capacitat divulgativa de Tortajada, més enllà de destriar l’anecdotari i el catàleg de curiositats d’entre la història més convencional, té la virtut de saber jugar amb la història, per exemple, consultant a un coronel el possible origen dels impactes a les pedres de la façana del Parlament. Les imatges d’arxiu que nodrien les diferents etapes del Parlament eren, en molts casos, emocionants. Feia impressió recuperar les imatges del 1976 d’un saló de plens fantasmagòric a la pel·lícula de Pere Portabella.

Era evident també la cautela del guió per mantenir l’equilibri dels partits polítics a l’hora d’explicar les interioritats més funcionals de la institució. Des de Carlos Carrizosa explicant la distribució dels despatxos de Ciutadans i el seu dret a escollir passadís com a formació més votada, fins a les imatges en què es recull Carme Forcadell a la sortida de la presó de Wad-Ras per entrevistar-la.

Història intermitent del Parlament ens mostrava de manera molt subtil un fenomen molt curiós. Al repassar l’evolució de la institució, a mesura que ens anàvem acostant a l’actualitat, la història es va anar transformant en periodisme i el documental en reportatge. I el relat de l’historiador Antoni Tortajada passava a mans d’un periodista, el cronista del Parlament Jordi Agustí. I aquest fet és interessant des de l’òptica de la narració dels fets. Ja ho va dir Philip Graham, editor del Washington Post: “El periodisme és el primer esborrany de la història”. A partir de l’era Pujol, amb l’entrada a l’etapa més contemporània, les anècdotes eren cada vegada més precises, ens acostàvem als diàlegs i als intercanvis de declaracions entre els grans protagonistes. Més que observar els fets amb una ullera de llarga vista era com si hi poséssim el microscopi, i més que una lectura genèrica dels fets, entràvem en el calidoscopi de mirades dels últims anys del Parlament. El retrat guanyava en definició. Sens dubte, els últims han sigut uns anys molt convulsos, amb l’anomalia de tenir la presidenta, entre altres polítics, tancada a la presó. Incorporat a un documental amb perspectiva històrica, aquest fet pot ser observat com un fenomen cíclic en la constant alternança d’etapes de foscor i d’esplendor. El dubte és saber com l’explicarà la història d’aquí 100 anys. Esperem que l’hipotètic Tortajada del futur s’hi miri tant com el del present.