HA SORTIT UN LLIBRET de Vargas Llosa, Medio siglo con Borges, i n’he parlat amb Carme Casas, que va conèixer Borges els últims anys de la seva vida.
“Vivia al centre de Buenos Aires -em diu-, en un pis gran sense vistes, al carrer Maipú, amb la mucama, la minyona. Quan sortia a rebre’t feia impressió, amb aquella mirada perduda. Anàvem a un restaurant xinès a menjar arrolladitos de primavera. Estava fart del menjar argentí, estava sol, tenia quatre amics i no veia ningú més, tot el que venia de fora li interessava i em va agafar afecte. Vaig fer-li una de les últimes entrevistes. Ell l’anava endarrerint, em deia «sí, bueno, otro día », estava tip d’entrevistes. « Vamos a hablar como la gente -deia-, porque me siento obligado a ser gracioso y ocurrente y luego soy un desastre... »I em parlava de si li feia mal un peu o de la ceguesa. Deia que si mai recuperava la vista només llegiria enciclopèdies. Estava emprenyat que no li donessin el Nobel, trist, decebut, no suportava l’Argentina, ni els militars, ni el peronisme, li sabia greu que Sábato hagués trencat amb ell... L’atacaven, li deien feixista, una mica com aquí dèiem feixista a Pla”.
“Ell i Pla tenien la mateixa edat -dic jo-, i amb l’època que van viure només podien ser individualistes. Compartien l’exactitud de la paraula, la capacitat d’agafar-la per sorpresa i fer-la brillar, una tècnica avantguardista, i no creien en la novel·la. Transcendien els seus països amb una gran cultura i el coneixement de l’estranger. Compartien la solitud i el matrimoni fallit, i s’havien creat un personatge-refugi”.
“« Mi vida es como la carta cifrada en el cuento de Poe », em deia. Jo llavors era molt amiga del Jaime Gil, i vaig dur-n’hi un llibre. Borges el llegia i deia: « ¿Pero solo esto? ¿Nada más? » Amb Biedma compartien el gust per la literatura anglesa. Borges també coneixia Carner, n’hi havia arribat algun llibre, l’havia llegit, « no mucho, pero sí ». I no entenia la persecució del català. « Cada lengua es un tesoro -deia-, ¿cómo pueden hacer eso? De España se puede esperar cualquier cosa... »”
“Vargas Llosa parla de Borges amb molt de respecte, però queda clar que personalment no es van entendre”.
“Borges em deia d’ell: « No sé en qué momento se perdió ese muchacho... »”
“Al llibre -dic jo-, Vargas Llosa insisteix en l’antinacionalisme de Borges, però l’antinacionalisme de l’un no té res a veure amb el de l’altre. Igual que no hi ha ningú més monàrquic que el monàrquic que diu que és republicà, tampoc hi ha cap nacionalista més fanàtic que el que només és capaç de veure la palla a l’ull del veí”.