Parlar català

i Toni Soler
12/12/2020
3 min

ORGULL. La llengua. Què en fem, de la llengua? ¿Ens en desprendrem com si fos un complement, un additiu caduc de la nostra personalitat col·lectiva? El català no és una relíquia enterrada a Poblet, ni un vell domàs que es posa al balcó en els dies de festa. No el volem com el símbol d’una herència mil·lenària, ni reservar-lo per cantar l’himne, i alguna nadala, en dies assenyalats. No som Irlanda ni Euskadi, som una terra de pas, necessitem la llengua per ser. De catalans en neixen pocs, i els que ens falten venen d’arreu i -durant els dos últims segles- s’han fet catalans al costat nostre, conjugant el verb enraonar. És així com el català ha superat l’intimidatori veïnatge del castellà i el francès, i la repressió contínua els darrers tres segles, i els complexos provincians, i les successives onades migratòries. És així com ha sobreviscut fins ara, i és vehicle de cultura, de pensament i de legislació, mentre, al nostre entorn, gairebé totes les llengües sense estat s’esllangueixen sense remei. És un mèrit enorme, aquest; un mèrit de tots els catalanoparlants, els de bressol i els novells: no ens deixem arrabassar aquest enorme assoliment.

REPTES. Però, esclar, amb això no n’hi ha prou. La globalització ens va en contra; la demografia, també; i l’Estat que ens hauria d’emparar, no cal dir-ho. El català té enemics, també a casa nostra. Insistents, implacables. Primer ens deien que la normalització era un atemptat a la minoria; ara ens diuen que és una imposició contra la majoria. L’objectiu, però, sempre és el mateix. El mateix que tenien Felip V i Lluís XIV fa tres segles. Però el que monarques i jutges no han aconseguit, almenys a aquesta banda dels Pirineus, ho pot obtenir l’uniformisme cultural, la fredor implacable del mercat. El català necessita -i necessitarà sempre- un esforç suplementari, lleis i diners, com ho necessiten el suec, el danès, el txec i fins i tot el francès. El pròxim govern català està obligat a emprendre les mesures necessàries perquè el català sigui a) necessari i b) útil. La necessitat neix, inevitablement, de l’obligatorietat de conèixer-lo, com passa amb qualsevol llengua nacional. La utilitat, però, no es pot obtenir de les lleis. Parlar català ha de ser útil perquè és una llengua viva, que explica una visió del món; el vehicle per accedir a un benestar immaterial i insubstituïble: converses, contes, debats, cançons, novel·les, pel·lícules, obres de teatre, videojocs, programes de televisió i de ràdio, articles, revistes, tesis i tesines. El consum mediàtic i cultural ha de ser l’arsenal dels catalanoparlants. I l’esquer per als que encara no ho són.

NOSALTRES. I després ve el gran repte, que és el dels individus. Als catalanoparlants se’ns demana l’esforç suprem de parlar en català, de parlar-lo sempre, en qualsevol circumstància, superant la nefasta inèrcia del vençut. Parlar català, no pas amb l’altivesa de l’heroi, sinó amb la màxima normalitat, com si no hi hagués entrebancs, com si no calgués superar travetes, incomprensions i impertinències de tota mena. I sobretot -això encara és més difícil- cal fer-ho amb un somriure als llavis, sense que se’ns noti l’angoixa del resistent, sense passar-nos el dia corregint el maldestre o el dissident; plantant cara a qui ens nega els drets, però mostrant paciència i comprensió als nouvinguts que, senzillament, tenen problemes més greus que la supervivència d’una llengua llatina com tantes n’hi ha al sud d’Europa. És aquesta, la proesa: trobar l’equilibri necessari entre fermesa i empatia.Parlar català, parlar català, parlar català. Cada dia. Aquesta és la nostra feina, i és la base de tot. Potser la nostra fornada és l’escollida per eludir un destí vaticinat per aquells a qui fem nosa.

stats