Parlem-ne (o no)

A la vida pots topar amb debats tan interessants com els que cada estiu engeguen els detractors dels petards o els amants de la fruita confitada. Cada any s’utilitzen els mateixos arguments perquè els temes no donen gaire més joc, però van molt bé per recordar que hi ha qüestions en les quals no ens posarem mai d’acord. La fruita confitada afecta molt menys la població en general i els gossos particularment perquè, malgrat la vistositat de les seves coloraines fluorescents, té una discreció que els petards ni tenen ni pretenen. No per això és una matèria més irrellevant. Tot té la seva importància i la seva transcendència a un nivell personal. Això és el que importa. Que per alguna cosa a algunes ens agraden menys les sandàlies que a d’altres. L’avantatge d’aquests debats és que són anuals i es tanquen ràpidament, encara que a cada estació es manifesten amb les seves variants tipus castanyada o Halloween, Reis d’Orient o Pare Noel, truita amb ceba o sense (aquest és intemporal, molt de dies festius, quan l’actualitat és més prima). La qüestió és que no perdem la capacitat de posar temes sobre la taula i que no entrem en matèries molt més delicades com república o monarquia, ni quan la monarquia és tan popular a l’estranger i tan retrògrada i tan rica com sempre. Per cert, per què paguem els sous a una família que a part dels milions que té als bancs viu en el superàvit permanent en un país en constant crisi econòmica? És una pregunta retòrica i per fotre’ns tots plegats una mica més de mala llet. Doneu-me les gràcies que he guardat els desnonaments i el racisme al calaix perquè avui tinc un mal dia. Bàsicament crec que estaré tot l’estiu penedint-me d’haver agafat tants trossos de la coca de llardons, que ja us dic ara que és insuperable com a coca i com a tradició gastronòmica. ¿A qui se li acut menjar fruita confitada? No, tampoc no era una pregunta.

Preguntar no està de moda des de fa temps. Per això no ens preguntem res sobre els rebrots del coronavirus perquè és millor no saber el que els experts tampoc no saben. Així que llegim que a Alemanya hi ha un pollastre, a Portugal un gall, a Itàlia un focus, a Lleida una residència i així fins a uns quants casos més a nivell mundial i mentrestant nosaltres anem obrint portes i finestres, que es ventili. Avancem en aquesta setmana que ja es pot anar amunt i avall i tot continua amb l’estranyesa que desprèn haver sortit d’una situació sense haver-ne sortit. La ciutat ens agrada més sense turistes i els pobles sense estiuejants però tothom es necessita i tots mantenim la fal·lera de marxar de casa. Un altre debat. Aquest molt més atemporal. Tampoc no es resol l’equació mentre tirem cap a la platja, la que sigui, o la muntanya, la que ens trobem, o la Sagrada Família de torn, que tothom té la seva. Per sort, la Generalitat ens prohibeix ballar amb desconeguts i això, com a mínim, ens treu un pes de sobre. Us he parlat de la quantitat de coca de llardons que sense saber com va caure a les meves mans durant la revetlla? No és una pregunta.

PSOE, PP i Vox s’han convertit en el tripartit de no preguntar perquè no caigui la paradeta que tenen muntada a l’Spain for sure i per això la casa reial fa el que vol i quan vol i l’expresident Felipe González, àlies GAL, s’estalviarà un qüestionari que, segons Unides Podem, l’únic que faria és distreure’ns. Aquest senyor ja deu estar fumant-se un puro en un iot socialista, content i felicitat per haver culminat una transició tan modèlica que va concedir al dictador deixar-ho tot “atado y bien atado”. No preguntem que ja ens sabem la resposta.