Parlem de les presons?

Suketu Mehta, escriptor perspicaç d’origen indi, defensa al nou volum de l’Urban Age (el projecte de la London School of Economics sobre el futur de les ciutats), editat per Phaidon, que als rànquings de ciutats se’ls escapa l’interès real de les ciutats i que només serveixen per a “banquers expatriats”. I que, en aquestes llistes, les ciutats que estan més ben posicionades són les que no tenen immigració, pobresa o pulsió intel·lectual, que és precisament el que estimula la creativitat, la cultura, l’enginy i la resistència. Ell sap de què parla, perquè s’ha guanyat a pols el prestigi per ensenyar a la New York University, va ser finalista del Pulitzer per Maximum City: Bombay lost and found el 2005 i viatja assíduament arreu del món investigant les migracions globals i les històries particulars de qui, com ell, va fugir d’un país per arribar a un altre.

Vivim un moment excepcional, amb els presos polítics tancats a les presons i defensant-se a la sala segona del Tribunal Suprem de Madrid, que ens “transporta al cerimoniós estil de l’època de Lluís XIII”, segons la seva web de patrimoni. Tota una escenografia barroca per a un procés que està jutjant persones amb fermes conviccions republicanes. Però tinc la intuïció i sostinc arreu on viatjo que la lluita per defensar els drets fonamentals que encarnen els presos polítics, lluny de perjudicar la imatge de la ciutat de Barcelona, en realitat la reforça. Perquè no és cert que les ciutats lliures de conflicte siguin més atractives. Són exasperants, perquè no aporten res. No acullen, per no empitjorar el posicionament als rànquings, i no s’arrisquen, per complaure’s del seu tancament... Envelleixen, i esdevenen irrellevants.

Fa un any i mig, més o menys, escrivia en aquest diari algunes qüestions sobre la presó Model. I m’interrogava sobre el Centre Penitenciari de Règim Obert que ha de substituir l’antiga presó a la Zona Franca. Des que s’ha tancat, a la Model s’hi han celebrat actes, s’hi han obert espais de reflexió i tota mena de festivals reivindicatius; però del nou centre penitenciari a l’extrem occidental de la ciutat no n’hem sentit a parlar gaire. ¿La farem com s’ha fet sempre? ¿Complint els codis i protocols que tant qüestionem? Penso que el tancament de la Model i les injustícies que ens commouen haurien de servir precisament per pensar en gran.

Totes les ciutats han de ser capaces de qüestionar les normes, sobretot les que són injustes. És una qüestió de responsabilitat professional; si nosaltres tenim els coneixements i dominem els sabers de la construcció, és a les nostres mans convèncer la societat, les entitats i les institucions que els espais són determinants en els àmbits educatiu, sanitari i penitenciari; i que, malauradament, mai no són neutres. Aquests dies que he sentit (en diferit, per streaming ) les declaracions dels presos polítics al judici, se’m remou la consciència pensant que estan tancats en presons de l’Estat tan hermètiques i inaccessibles com la justícia espanyola. I el que és tancat és viciat.

En el cas de les preses polítiques, les condicions són encara més dures. Tal com recordava Elisabet Almeda, sociòloga, en un article en aquest mateix diari ara fa uns mesos, Carme Forcadell i Dolors Bassa són ara mateix a Alcalá-Meco, una presó construïda abans que jo nasqués amb unes instal·lacions precàries en tots els nivells, començant per l’accessibilitat. Almeda denuncia l’aïllament i una medicalització ansiolítica excessiva, recorda les denúncies per abusos i explica la precarietat a què l’economat de la presó sotmet les internes. Nombrosos estudis demostren que la majoria de dones tancades són molt joves (d’entre 25 i 35 anys majoritàriament), sovint socialment excloses, i se les ha condemnat per delictes que han comès per poder tirar endavant els fills, per eixugar deutes o a causa de la seva pobresa extrema.

Penso en les gàbies amb què van traslladar tots els presos polítics de Catalunya a Madrid i em demano si el trasllat no és en realitat un càstig i una punició previs al judici. No hi havia cap necessitat de dur-los en aquelles condicions en ple segle XXI; ni a ells ni a cap altre pres preventiu o condemnat. Quin sistema penitenciari volem? ¿Un que castigui o un que reinsereixi? El disseny urbà és determinant en aquest sentit.

Tal com recorden ells mateixos, els presos polítics, malgrat el seu patiment immens, han permès visibilitzar les carències del sistema penitenciari i judicial a Espanya. Si el que desitgem com a societat és la reinserció dels milers de condemnats anònims, hem de facilitar espais que els reforcin l’autoestima; que amb el temps i el suport professional adequat se sentin capaços de tornar a la llibertat més segurs, més ferms i més conscients de les seves responsabilitats per no delinquir. Altres països com Noruega dissenyen presons on cadascú pot cuinar-se els àpats, cuidar l’hort o aprendre oficis. Per no parlar dels espais adequats per a la maternitat i la criança, essencials per mitigar la càrrega que suposa no poder criar els fills en llibertat. Més enllà de la retòrica de l’estètica, hi ha molta feina a fer per construir el progrés social des de les ciutats veritablement compromeses. I això les farà fortes, i invencibles.