Comencem la setmana vivint una paradoxa, i no ens referim a la manifestació de toreros demanant respecte pels toros a Espanya. Tant a Catalunya com a Espanya hi ha dos comptes enrere en marxa: a Catalunya, els 18 mesos, ara ja 16, en què s’acabarà la legislatura. A Espanya queden menys de 50 dies perquè els partits negociïn un nou govern i evitin la convocatòria d’eleccions anticipades. Rajoy diu que ell no se’n va ni amb aigua calenta.
Però tot i el tic-tac del rellotge, hi ha com un temps mort, com una aturada tècnica, com si els partits necessitessin recuperar l’alè, esbufegant després de mesos de manifestacions, eleccions i negociacions contra rellotge. La política sembla estar aturada en un replà i se senten els pensaments en veu alta. A Convergència, en fase aguda de refundació, encara ressonen les paraules de Josep Rull, que va dir en aquest estudi que a "CDC hi ha la gent que vol el referèndum i votaria ‘no’". Ahir, a Twitter, es va ratificar: cal “convèncer els que van votar ‘no’ el 9-N, no expulsar-los”.
Al PSC, l’alcaldessa de Sant Coloma de Gramenet i vice primera secretària del PSC va dir ahir a Badalona que “el PSC té un problema amb el PSOE pel dret a decidir” i va lamentar que l’estat hagi impedit un referèndum pactat apel·lant a una “legalitat estàtica”. “Necessitem que el PSOE entengui que el dret a decidir és una necessitat d’enfortiment democràtic”. És molt valuós que una veu jove, metropolitana i de futur com Parlon s’expressi en aquests termes, sense por de dissentir de la línia oficial, que tant es castiga als partits, sobretot al PSC. El referèndum continua sent un concorregut punt de trobada, mentre per un cantó el govern de la Generalitat no baixa oficialment del seu discurs de desconnexió en 16 mesos, per l’altre, PP, PSOE i Ciutadans no es posen d’acord en res excepte en una qüestió: ni desconnexió, ni consulta ni negociació amb el Govern de Catalunya.
Mentrestant, però, la situació és que la Generalitat viu dels diners que l’Estat ens retorna racionats via FLA –dic ‘ens’ perquè són els nostres diners–, que sembla poc probable que la majoria absoluta pel ‘sí’ aprovi uns nous pressupostos o que l’opinió pública espanyola ha de sentir barbaritats com la que va expressar l’escriptor Félix de Azúa en vigílies del seu ingrés a la Real Academia Española: “L’educació a Catalunya està en mans de talibans. Consisteix a ensenyar odi a Espanya i a allò que és espanyol". S’ha de tenir barra.
La frase, esclar, no aguanta el més mínim contrast amb la realitat. Potser s’entén una mica més la posició de qui l’ha pronunciat quan llegim: "Jo vaig parlar català fins que aquesta llengua es va convertir en una imposició legal. A partir d'aquí, va deixar d'existir per a mi". Això tampoc no s’aguanta. Primer, perquè aquí, l’única llengua obligatòria és el castellà. I segon, perquè aquesta opinió explica ben clarament on voldrien alguns enviar el català: mentre sigui una llengua que no molesti, que sigui prescindible, serà tolerada. A partir del moment que busqui o obtingui el mateix estatus que té qualsevol llengua allà on es parla, es converteix una llengua d’imposició. És difícil no revoltar-se pensant en tanta gent a qui li van prohibir parlar o escriure en català. Però és més útil continuar pel camí de l’escola que ha aconseguit en pau que tothom sigui, almenys, bilingüe.
La política té els seus temps i els seus terminis. Potser la victòria pòstuma de Rajoy –políticament parlant– podria consistir que la reclamació catalana s’acabés per cansament, per dissolució i sense solució. Depèn de la nostra capacitat de recordar que la de Catalunya és una qüestió de dignitat que això no sigui així.