Les parts profundes
EL CAP DE SETMANA, sovint em trobo amb grups de joves als afores de la ciutat. Els bars i discoteques estan tancats, suposo que també deuen trobar-se a les cases. Aparquen els cotxes on s’acaba l’asfalt, me’ls trobo a Pedralta asseguts en una roca, o al mirador, o a davant l’ermita de Sant Amanç, mitja dotzena de noies d’uns vint-i-cinc anys que ballen entre elles amb el got a la mà, a la vora d’un cotxe amb les portes obertes i la música a tot drap. Més avall, en una vinya, hi ha una taula a fora amb una desena de persones xerrant i rient.
Mentre camino, parlo per telèfon amb una amiga d’uns trenta anys. M’explica que veu els seus amics passius i deprimits, no semblen els mateixos. La meva generació, li dic, que estem pels cinquanta, hem tornat al fatalisme còmode d’una dècada enrere. Sabem moure’ns pel terreny de la hipocresia, un graó per sota del cinisme de les generacions més grans.
Al començament de la pandèmia, els governs van agafar-s’hi per legitimar-se. De seguida va quedar clara la seva incapacitat, però els súbdits vam obeir igualment, no hi havia res més a fer. Paraules com estat d’alarma o toc de queda van funcionar amb el seu prestigi antic, la seva simplificació enlluernadora de disfresses per la irracionalitat. Vam voler superar la por per excés i fins i tot vam afegir a la mortaldat la necrofília dels uniformes militars.
El virus subratlla amb un retolador vermell de sang les nostres febleses més escandaloses. Si el Capitoli va poder ser agredit, ja veieu la Generalitat. La disfressa s’aprima i avui discutim com si res la mateixa possibilitat d’ajornar unes eleccions. El virus assenyala directament els punts neuràlgics, les qüestions essencials, de la cultura a les votacions. ¿On ha quedat tota la xerrameca dels catalans cultes i capdavanters de la democràcia? El setembre passat el Govern declarava bé essencial la cultura: no és que una declaració hipòcrita no ajudi gens, sinó que, el contrari, la retòrica només serveix per destruir i fer befa i esterilitzar, en aquest cas, la cultura. Aquí sí que passem la mà per la cara als europeus. Llibreries tancades i moltes restriccions a les biblioteques públiques. Dinars de Nadal i sopars de Cap d’Any sí, però eleccions no. Estancs, pastisseries i perruqueries oberts, llibreries tancades. Tot són prioritats.
Un dia o altre sortirem de la pandèmia, vaig dir-li a la meva amiga, i pensa que després de la grip del dinou van venir aquells feliços anys vint. De les profunditats d’un estat depressiu només n’ets del tot conscient quan en surts.