El pas en fals de Sánchez posa en dificultats el PSC
SubdirectorPedro Sánchez ha comès un error de principiant que només es pot atribuir a dos factors: 1) l’arrogància de qui es considera invencible després de guanyar en mil batalles; i 2) la miopia de qui, de Madrid estant, considera que la política només es fa a la capital. La filtració a deshora de la intenció de fer Miquel Iceta president del Senat ha convertit el Parlament en seu de la sessió d’investidura. I un tràmit parlamentari en una votació clau per als plans de Sánchez.
Si els bons oficis d’Eva Granados i el mateix Iceta no prosperen, l’oposició (dreta i independentistes) haurà propinat una plantofada a Sánchez en el rostre del veterà dirigent del PSC. Iceta representa el que podríem anomenar autonomisme avançat dins del PSOE, cosa que el converteix en una bèstia negra per al PP i Cs i en algú no gaire estimat per l’independentisme. ERC va ensumar la sang i va aplicar la famosa sentència de Vito Corleone: “No és res personal, només són negocis”. I volen cobrar-se un preu.
A partir d’aquí s’obren dos escenaris possibles, tots dos dolents per a Sánchez. O bé Iceta aconsegueix els vots necessaris al Parlament després de fer concessions, cosa que tiraria per terra el discurs del president espanyol en el sentit que no vol dependre dels independentistes catalans. O bé es frustra l’elecció d’Iceta, si més no de moment, i es converteix en la seva primera crisi post 28-A. Tot un president espanyol humiliat públicament per un pas en fals que posa en dificultats el PSC.
Aquesta hipòtesi en taparia un altra igual de suggerent: què buscava Sánchez elevant Iceta a quarta autoritat de l’Estat? ¿Es tracta de la típica puntada de peu cap amunt per forçar una renovació del PSC o d’una estratègia audaç per convertir Iceta en la punta de llança de la reforma territorial?
Al PSOE Iceta pot caure millor o pitjor en funció de les sensibilitats, però hi ha força consens que el necessiten per moure’s en l’intricat laberint del procés sobiranista. Saben que no poden prescindir de la seva immensa experiència negociadora ni del seu coneixement directe de la política catalana. Alfredo Pérez Rubalcaba (en estat greu després de patir un ictus ahir mateix), molt amic seu, sol dir quan un cosa es complica molt que “això no ho arregla ni Miquel Iceta”. La seva capacitat de bastir acords, ja fos un govern tripartit, un Estatut o un pacte amb el PSOE, és proverbial.
Iceta prové de l'òrbita de la federació catalana del PSOE (va començar a militar al Partit Socialista Popular de Tierno Galván) i va iniciar la seva carrera política al costat de José Montilla a l’Ajuntament de Cornellà perquè el nou alcalde buscava algú que sabés parlar català, segons explica ell mateix. D’aquí va passar a treballar amb Narcís Serra a la Moncloa en el crepuscle del felipisme. I finalment va ser durant molts anys portaveu del PSC i una de les tres potes sobre les quals descansava el partit (les altres eren José Zaragoza i José Montilla).
Quan aquells dos van fer un pas al costat, ell es va quedar perquè no es refiava del relleu. I així va ser com, quan Pere Navarro va portar el PSC al seu pitjor moment, va agafar el timó i el va reflotar. Molt estimat per la militància i respectat pels adversaris, ara s’enfronta a un moment delicat de la seva carrera. Se’n sortirà?
