Fer passar coca-cola per daiquiri del Boadas
Carol López dirigeix la seva 'troupe' en una comèdia sobre la crisi dels 50
‘Bonus track’
TEATRE LLIURE
15 d’octubre
El títol no enganya. La dramaturga i directora Carol López torna al Lliure amb una mirada sobre la generació dels anys setanta a la qual ja havia dedicat espectacles anteriors i, en part, amb els mateixos intèrprets. El seu teatre, ja sigui amb la hilarant sàtira dels vincles afectius de V.O.S. (2005) o l’esmolada i divertida comèdia Last chance (2007), es nodria de les pors i de les inseguretats d’un grup d’amics benestants. Aquells joves han arribat ara als cinquanta anys i s’enfronten al desconcert d’unes vides que difereixen del que havien somiat, al desencís de la maduresa. Són dues parelles amb conflictes sentimentals no aclarits i dos germans que il·lustren la frustració de quan s’arriba a una certa edat sense haver superat l’eterna adolescència.
Però si en les obres citades els personatges tenien vida i desenvolupaven els seus conflictes interiors, en el track de regal són poc més que fràgils apunts d’un quadre que no acaba de desvelar-se. Coneixem, doncs, el gai abandonat per la seva parella i la seva germana, una eterna actriu figurant; coneixem una parella amb fills que han deixat d’entendre’s i una dona separada que s’exclama perquè la seva filla de 17 anys vol anar a viure amb el seu pare.
Un cop fetes les presentacions no hi ha més que un cert impressionisme sense argument, amb diàlegs sense especial interès i no gaire humor, però molt ben amanit, tot sigui dit, per l’estupenda direcció de López, que mostra el seu talent per fer passar un got de refresc de cola per un daiquiri de Can Boadas. Una direcció d’ambicions cinematogràfiques (López és admiradora de Woody Allen) amb una interpretació coral simplement correcta on es barreja amb eficàcia el constant moviment escènic amb les imatges de les pantalles i amb la música. No en va hi ha la cantant Dolo Bertran en el repartiment, i d’ella és la millor intervenció musical a cappella, però és la cançó final, a cor, amb Andrés Herrera al caixó, la que arrossega uns forts aplaudiments dels seus coetanis.