Passió dins, passotisme fora
Enviat Especial / A Brussel·lesLa plaça Luxemburg és el punt de trobada dels yuppies de Brussel·les els dijous al vespre. Joves que fan més hores que un ase per escalar en l’organigrama de vés a saber quina consultora, bufet d’advocats o empresa de neveres es troben a la sortida de la feina per compartir unes cerveses damunt la gespa de la plaça. Queden dues hores per al primer gran debat electoral europeu de la història i la plaça és plena. Per un moment m’imagino que la gent és allà perquè es projectarà el debat en pantalles gegants, o almenys perquè volen comentar qui és el més guapo dels cinc candidats. La realitat és que de les sis persones a qui pregunto si veuran el debat, els sis no saben ni que se celebra un debat.
El Parlament Europeu organitza un sopar amb periodistes per informar de l’organització de l’esdeveniment. Primera conclusió: el Parlament no pinta res en l’acte, “al marge d’endollar els llums i fer seure la gent: cada detall, cada norma, l’han pactada els partits”, m’explica Zaneta Vagnere, membre del departament de premsa de la cambra. Durant el sopar, un periodista danès diu cofoi que al seu país s’espera un 60% de participació electoral. Exclamacions d’admiració entre els periodistes. El danès amplia la informació: la participació serà tan elevada perquè es votaran altres decisions nacionals.
Els candidats passen les hores prèvies tancats amb els seus equips. Coincideixo amb Juncker entrant a l’hemicicle. Juncker somriu, saluda uixers i secretàries seguit per mitja dotzena d’assistents. Vint minuts abans d’haver de prendre el meu lloc a l’hemicicle, l’escó 739, utilitzo l’excusa de fumar per fer un volt per l’edifici. No hi ha gaire moviment. Les úniques màquines que veig funcionant són les expenedores de cafè Nespresso. La marca de Nestlé és a cada planta. És el que em crida més l’atenció de la seu del poble europeu, juntament amb la moqueta, d’un blau mariner que recorda la sala de televisió d’una residència d’a-vis de Florida.
Un debat viu
Malgrat la dificultat de l’experiment, el duel té un ritme viu, esperonat per la militància convocada a la sala, que aplaudeix i xiula cada intervenció. Els més entusiastes són els seguidors de Verhofstadt, que és qui llueix més energia i qui assumeix el paper de líder rebel de la classe, potser perquè s’assembla a Harry Potter però amb 40 anys més. Els menys animats entre els escons són els representants del Partit Popular Europeu.
El tema en què els candidats van ser menys aplaudits va ser la qüestió catalana. Els verds eren, amb els socialistes, el que van portar més claca. Se’ls diferenciava de la resta perquè, com els seus companys d’ICV, vestien com si assistissin a una fira d’artesania del Born. Les meves companyes de filera eren dues joves empleades dels socialistes europeus. Una d’elles, belga, em presenta la seva companya com a ciutadana espanyola però l’espanyola, amb un accent madrileny inconfusible, la corregeix i m’assegura que ella viu a Friburg i que sobretot se sent alemanya. La marca Espanya, fins i tot al debat, cotitzava a la baixa.
