La passió segons Bob Dylan

BarcelonaEl calendari ha volgut que aquest any els dos concerts de Bob Dylan a Barcelona dins del festival GuitarBCN siguin Divendres i Dissabte Sant, dates centrals de la Setmana Santa cristiana. Curiosament, la gira del primer músic reconegut amb el Nobel de literatura arriba pocs mesos després de la publicació del doble CD Trouble no more 1979-1981 (2017), un nou volum de les anomenades Bootleg series que en aquest cas se centra en l’etapa cristiana de Dylan, la dels discos Slow train coming (1979), Saved (1980) i Shot of love (1981). Tanmateix, en el repertori dels últims concerts no hi ha cap esment d’aquella època, segurament la que més controvèrsia va generar després de la polèmica assumpció de l’electricitat als anys 60.

Dylan té un calendari propi, que de fet no és comparable al de cap dels artistes de la seva generació. En directe, si més no en les últimes dècades, sempre ha obviat parts essencials de la seva història, ha capgirat les interpretacions originals fins a convertir algunes cançons en autoversions gairebé irreconeixibles i, encara més important, ha donat prioritat a la seva part més madura, la que va començar amb el disc Time out of mind (1997) i que ha ofert cims artístics com Tempest (2012). És a dir, Dylan confia plenament en la seva obra més recent i la ressalta en repertoris amb poques mirades al cançoner que el va convertir en llegenda abans de fer els 30. D’alguna manera, es mostra tal com és avui, un músic de 76 anys, amb la veu d’un home de 76 anys que ha cantat tota una vida i que ja fa temps que va decidir que hi ha registres als quals no arribarà mai més. Això no obstant, ha trobat la manera de comunicar una expressivitat crepuscular, gairebé espectral, sobretot quan revisa el llibre d’or del cançoner nord-americà de la primera meitat del segle XX.

En comptes de pretendre ser jove eternament, un dia Dylan va decidir fer del pas del temps un aliat per seguir caminant amunt i avall de l’autopista 61, la columna vertebral musical que travessa els Estats Units de nord a sud connectant Minnesota amb Memphis i Nova Orleans. Això sí, ho fa a la seva manera, en gires interminables en què viatja i dorm en un autocar, un magnífic sleeper bus amb el qual preserva la intimitat. Dylan, també cal dir-ho, és una estrella que no vol trobar les mirades dels admiradors (ni dels fotògrafs, prohibits a les actuacions), ni tan sols als concerts, convertits fa anys en espais on només es comunica a través de les cançons: surt a l’escenari, toca, canta i se’n va cap a l’autobús. Ni una paraula, ni un gest, per correspondre al caliu del públic. Ben mirat, tampoc és tan greu, perquè les dinàmiques de les gires internacionals a vegades generen situacions tan absurdes com saludar en italià a Barcelona i repetir a cada ciutat allò de “Sou el millor públic del món”. Dylan ens estalvia la vergonya aliena. A canvi, però, de 160 euros per veure’l des de la platea del Liceu (de 75 a 125 des d’altres zones del teatre).

Reconciliar-se amb el pare

En el tram de gira que va començar dissabte passat a Salamanca i que va incloure tres concerts a Madrid, remena una vintena de cançons acompanyat dels músics Charlie Sexton, Stu Kimball, Tony Garnier, George Receli i Donnie Herron. És a dir, la banda de confiança de les últimes dècades amb la qual passeja entre rockabilly, blues, country i rock. En aquesta Passió segons Bob Dylan hi predominen els capítols de l’etapa que va obrir Time out of mind (1997), amb cites rellevants a Love and theft (2001), Modern times (2006) i Tempest (2012), un treball que ja va tenir una notable presència en el concert del 2015 al Festival de Pedralbes. Dels anys 70 tot just està interpretant Simple twist of fate i Tangled up in blue, dos dels momuments de l’àlbum Blood on the tracks (1975). I dels 60, tres mossegades al disc Highway 61 revisited (1965), It ain’t me, babe i la inevitable Blowin’ in the wind que interpreta com si no volgués que el públic pogués acompanyar-lo.

La resta del repertori són pessigades als discos en què Dylan s’ha reconciliat amb els crooners, els herois de la joventut nord-americana abans de l’esclat del rock’n’roll, primer, i de Bob Dylan, després. Deia Manu Chao que passats els 50 es va reconciliar amb la música que escoltaven els seus pares, bàsicament els grans de la chanson francesa. Tot i que més tardana, l’operació que Dylan va iniciar amb el disc Shadows in the night (2015) és semblant. El jove que va guiar la generació que va escombrar els cantants de vestit i corbata és avui un home que abraça el llegat de l’Amèrica de Frank Sinatra i Tony Bennett amb la fe tranquil·la de qui es lliura a una religió antiga, sense les presses del convers.