La pau inacabada d’Irlanda del Nord

Kevin Barry O’Donnell em va dir que ell i els seus amics volien que tornés l’època dels Troubles. “La bogeria, els aldarulls, els tirotejos, els atemptats, tot”, va dir sobre els trenta anys de conflicte entre republicans majoritàriament catòlics que volien que Irlanda del Nord es reincorporés a la República d’Irlanda i els unionistes majoritàriament protestants que volien que continués formant part del Regne Unit.

Vaig entrevistar O’Donnell el 2017, per a una pel·lícula que estava fent sobre la vida després dels Troubles. Ell tenia 16 anys i vivia a Derry, la ciutat d’Irlanda del Nord famosa perquè és on va començar el conflicte i perquè s’hi va produir una de les pitjors atrocitats, la matança de catorze catòlics per part de soldats britànics el 1972 en un esdeveniment conegut com a Bloody Sunday (Diumenge Sagnant).

O’Donnell no en tenia cap record. Els Troubles es van acabar oficialment el 1998, amb la firma de l’Acord de Divendres Sant, abans que ell naixés. Però va expressar una nostàlgia molt potent.

21 anys més tard, sembla que la bogeria ha tornat. El 18 d’abril, Lyra McKee, una brillant periodista de 29 anys, va morir a causa d’un tret durant uns aldarulls en protesta contra la policia a Derry. O’Donnell havia menyspreat els paramilitars titllant-los de “caputxes amb armes”, i no hi ha res que demostri que fos allà aquell vespre, però, com ell, molts dels participants en els aldarulls eren adolescents nascuts després de l’acord del 1998.

El 23 d’abril, un grup de republicans dissidents que es va negar a donar suport a l’Acord de Divendres Sant, el Nou Exèrcit Republicà Irlandès, va fer una declaració en què acceptava la responsabilitat de l’assassinat de McKee. L’assassinat de McKee és l’últim incident violent a Derry relacionat amb aquests dissidents. Des del febrer, en aquesta ciutat ja hi ha hagut quatre homes que han sigut atacats “amb cita prèvia”. Al gener, un cotxe bomba va explotar davant d’un tribunal de justícia. El mes passat, els republicans dissidents van reivindicar l’enviament dels tres dispositius “sospitosos” a tres adreces de la Gran Bretanya.

L’assassinat de McKee és una terrible pèrdua per a Irlanda del Nord. La tràgica ironia és que era una de les poques persones que han explicat les frustracions de la generació que s’ha fet major d’edat després dels Troubles. “Érem la generació de l’Acord de Divendres Sant, destinada a no presenciar els horrors de la guerra, sinó a recollir els fruits de la pau”, va escriure el 2016 quan les estadístiques van revelar que a Irlanda del Nord havien mort més persones per suïcidi que durant el conflicte. “Semblava que els fruits no ens haguessin d’arribar mai”.

Els titulars han desaparegut, però continua havent-hi una violència de baixa intensitat. No es va fer un diagnòstic dels símptomes, assimilables al trastorn d’estrès posttraumàtic, i els efectes han passat a les generacions més joves. La drogoaddicció, l’alcoholisme i el suïcidi són habituals. Derry va ocupar l’últim lloc en un informe del 2017 sobre la salut econòmica de 57 ciutats del Regne Unit. Quan vaig ser-hi, em va semblar que algunes persones eren gairebé addictes al conflicte. Petites friccions podien créixer fins a derivar en un tiroteig. Fins i tot els rumors d’un insult podien portar a mesures de represàlia que continuaven fins que s’havia oblidat l’ofensa no demostrada que les havia originat. Hi havia una veritable confusió entre realitat i impostura.

Per a alguns a Irlanda del Nord hi persisteix tot un sistema de justícia alternatiu: catòlics que no reconeixen l’autoritat de la policia, els tribunals o el govern del Regne Unit. Quan el germà gran d’O’Donnell, el Philly, va ser acusat de traficar amb drogues, van ordenar a la seva mare que portés el Philly als pistolers republicans dissidents perquè li disparessin un tret com a càstig. Trucar a la policia no era admissible.

El president Bill Clinton, que va ajudar a negociar l’Acord de Divendres Sant, va anticipar algunes d’aquestes coses. En una trucada telefònica del 1999 amb el primer ministre Tony Blair, Clinton va intentar advertir el seu homòleg britànic sobre el destí dels homes d’Irlanda del Nord. “Els demaneu que agafin una carmanyola amb un petit entrepà de pa blanc i se’n vagin a treballar a la fàbrica -va dir Clinton-. Els costarà”. Blair va respondre que havia “encomanat a algunes persones que treballessin” en el tema.

Però sembla que no hi ha hagut gaires persones que s’hagin dedicat a “treballar” per curar Irlanda del Nord. Dos terços dels nens de Creggan, una urbanització profundament catòlica dels afores de Derry, neixen en la pobresa. En algun moment del procés, s’ha oblidat la possibilitat que tant els veterans dels Troubles com els seus fills desitgin recuperar l’estatus i el propòsit que els proporcionava el conflicte. Les agències de notícies i les grans figures polítiques han deixat d’interessar-s’hi i han permès que aquests barris es corrompessin. La radicalització dels joves no és gens sorprenent.

El “procés de pau” va ser el terme utilitzat per descriure la sèrie de converses i concessions entre les parts enfrontades que van portar el primer Exèrcit Republicà Irlandès a declarar l’alto el foc a Irlanda del Nord el 1994. Però des que hi va haver l’Acord de Divendres Sant, s’ha oblidat aquesta idea de “procés”. Sembla que la resta de la Gran Bretanya -i el món- creu que Irlanda del Nord o està en pau o bé està en guerra. La por que pugui tornar a esclatar la guerra és infundada; el que passa és que sempre hi ha hagut una pau violenta.

La realitat és que Irlanda del Nord viu en unes precàries condicions de postconflicte. És un lloc de dolor i de recuperació. La Gran Bretanya i la resta del món no poden desentendre-se’n. Els polítics del Regne Unit i d’Irlanda del Nord han de marcar el camí, i tots hem de parar més atenció a aquestes comunitats. Els riscos són massa alts, com demostra l’assassinat de McKee. Les guerres triguen molt a acabar-se, i la pau és un procés que cal protegir.