L'operació
Un matí com una altre qualsevol vaig a la clínica de cirurgia estètica on practiquen operacions de reassignació de gènere. També modifiquen nassos, retallen llavis majors i menors de vulves, extreuen o injecten greix als glutis, allarguen i eixamplen penis, ocupen pectorals, redueixen pistoleres i cintures. És un taller de biodisseny on el bricolatge somàtic es practica amb aspirador, bisturí, làser i fil de cosir. I sobretot amb dòlars.
Durant la primera consulta la infermera procedeix a llegir-me els requisits legals: "És major d'edat i pateix disfòria de gènere persistent i ben documentada, oi? ¿Ha portat el certificat psiquiàtric?" Li dono un paper oficial que assegura que el que vull fer no és "una mutilació", sinó "una reconstrucció l'objectiu de la qual és l'adequació entre el meu gènere psicològic i la meva anatomia". Ningú em demanaria un certificat psiquiàtric si el que volgués modificar fos la forma o la mida del nas. Però per modificar el gènere cal demanar-li permís al pare. La major part dels nostres òrgans són gestionats pel neoliberalisme: un canvi de forma o de volum de la majoria dels òrgans pot comprar-se 'només' amb diners. Però aquells òrgans considerats part de l'aparell reproductiu (els pits, l'úter, el penis, els testicles) segueixen sota el règim teològico-patriarcal. Hi ha coses que els diners no poden comprar, per a la resta: Mastercard. En termes de marcatge social del cos, podríem dir que el nas, els llavis o els glutis són software. Però els genitals són considerats hardware. Canviar de genitals no és vist com una millora, sinó com un esborrat del sistema operatiu i una reprogramació.
El doctor treu un paper amb un dibuix d'un cos humà (humà?, és això el cos humà? Això no és el meu cos) i em demana que assenyali la manera com vull tenir els meus nous òrgans. Faig ratlles i creus amb un retolador vermell. Jo no dibuixo el cos que desitjo: dibuixo el cos que la medicina pot veure. No es pot parlar a la ciència amb el llenguatge de l'activisme. Ni de la poesia. Per parlar-li del meu cos real necessitaria que aquest metge amb Rolex pogués prendre un parell de glopets d'ayahuasca abans de mirar-me. Mentre dibuixo m'adono que sobre la taula hi ha tres pròtesis de pits, dues de color beix, una de transparent. El doctor, que té nom de vodka, descobreix els meus ulls posats massa temps sobre les pròtesis i replica immediatament: "No es preocupi, això no és per a vostè". Però quan s'amaga darrere d'una paret translúcida perquè jo em desvesteixi no puc evitar tocar-les. Una té la textura d'un Monchi, les postres japoneses; una altra, la més gran, és com un globus turgent ple d'un líquid més dens que l'aigua, més lleuger que l'oli; la tercera pròtesi té exactament la consistència del primer pit que vaig tocar a la meva vida o del record utòpic que d'aquell tacte, ni dur ni tou, va quedar en la meva memòria. El doctor torna a entrar: jo estic nu amb un pit utòpic a la mà. "Li agrada?", pregunta. "No, no –responc aclaparat–. Era curiositat".
Llavors toca el meu cos i diu: "De què vol operar-se?" Quedo callat. Em distrec pensant en el seu rellotge i en la Liana dels Esperits, en la poesia i les formes que la selva adquireix quan la mira el jaguar. No li dic: "Vull operar-me de la vergonya. Vull operar-me de la vergonya que vaig sentir quan un professor de psicologia va dir davant d'un grup d'alumnes que jo impostava la veu per fer-me passar per noi. Vull operar-me de la impossibilitat de despullar-me en els vestidors binaris de les piscines i els balnearis. Vull operar-me d'una nit en un hotel de Las Vegas i de les paraules exactes que va pronunciar la noia que jo estimava. Vull que m'extirpin aquestes paraules i que en el seu lloc només quedi el record d'un petó que ens vam fer en un passadís del Caesar Palace, davant una reproducció del 'David' de Miquel Àngel. Que només quedi la manera com mirava el meu braç com si fos un penis. Vull operar-me de la fúria que creixia al meu pit quan tenia 11 anys. Vull operar-me del realisme naturalista que diu que així vas néixer i així moriràs. Vull operar-me de la mirada inquisitiva de la norma. Vull operar-me de la insatisfacció del meu pare al saber que la seva herència cauria en sac trencat". De ser aquest sac trencat voldria operar-me. Li demanaria a aquest doctor que cosís aquest sac perquè el meu pare hi pugui posar la seva ràbia com pedres que tornen a trencar el sac. I llavors tornaria a demanar-li a aquest doctor que en lloc d'operar-me m'ajudés a tirar aquest sac al riu Ouse. Vull operar-me d'haver estat expulsat de les classes de judo perquè una nena (van dir una nena per referir-se al meu cos selvàtic) no pot competir amb el pit al descobert. Vull operar-me del binarisme del gènere. Voldria operar el règim binari com si una epistemologia fos un sac trencat. Un sac esquinçat en dos. D'una banda, la luxúria, de l'altra, la inconsciència. Vull cosir aquest sac amb trossos d'altres sacs perduts i trencats. Un sac per poder portar sobre l'esquena les ales tallades dels nens trans. Vull operar-me del patriarcat: tensarà dos arcs sobre el meu pit i les fletxes volaran cap al passat, en direcció a la meva infància. El doctor espera un minut més davant el meu silenci i després m'increpa: "Si no ho té clar, digui-m'ho. Aquesta operació no és un tatuatge".
