Elogi del fetitxisme

FilòsofEstic embrancat últimament en la tasca ingent i quixotesca de donar forma discursiva a la inexistent existència del cos trans. No ho faig per raons altruistes, sinó perquè aquesta invenció discursiva és la condició mateixa de la vida d’aquells que inexistim en els marges de l’anatomia i la llei. Un dels paràmetres que constitueixen la subjectivitat trans (enfront del cos naturalitzat i normalitzat dels cisgènere, aquelles persones que s’identifiquen amb el gènere que els va ser assignat en el naixement) és la impossibilitat de construir-se sense referència a algun element (objecte, òrgan, nom, tecnologia, institució) que no ens ha estat donat, ni ens pertany: un objecte o un òrgan que s’afirma com radicalment un altre i que, no obstant, nosaltres reivindiquem com al mateix temps universalment possible i singularment nostre.

Aquesta relació d’alteritat reapropiada és la que manté el cos trans amb els seus propis (impropis) òrgans sexuals i més concretament amb això que la medicina segueix anomenant pròtesis, i que per a nosaltres són els nostres òrgans. Amb l’objecte em reconstrueixo un altre cos, expandit o transformat, que, per un moment, actua i viu. Incorporar l’objecte és rebutjar la seva condició de cosa, obstinar-se a integrar-lo com a part del meu cos. D’aquí sorgeix l’hospitalitat que sento cap a la pròtesi fins a considerar-la com un òrgan efímer i externalitzable del meu cos.

La psicologia occidental parla de fetitxisme per referir-se a aquesta relació amb el que considera un simple objecte. Fetitxisme seria en aquesta gramàtica una forma patològica d’obtenir plaer a través de l’erotització de l’objecte. El 'DSM IV', el 'Manual diagnòstic i estadístic de trastorns mentals', es refereix encara avui al fetitxisme com una “parafília”, una perversió o desviació del desig sexual en la qual el subjecte s’obstina a integrar un objecte inert o un òrgan no genital en el circuit de producció de plaer sexual. El subjecte desplaça la centralitat del coit i es fixa en un objecte, una imatge o un òrgan no genital amb el qual entra en relació sexual. Llegeixo amb admiració la llista de “parafílies fetitxistes” del 'DSM': retifisme, fetitxisme del peu, anomenat així en referència a Restif de la Bretonne; belonefília, fetitxisme de les agulles; toonofília, fetitxisme dels còmics i dibuixos animats; agalmatofília, fetitxisme dels maniquins; dacrifília, fetitxisme de les llàgrimes i els plors... La llista és llarga, però deixeu-me citar la meva preferida: brontofília, fetitxisme de les tempestes. Llegeixo la llista pensant que la miserable història sexual de la humanitat troba en el fetitxisme la seva versió més conceptual i poètica, l’única digna d’una aproximació artística. Em pregunto llavors, pregunto als meus col·legues els psicòlegs, si és possible seguir utilitzant avui la noció de fetitxisme com a categoria de diagnòstic i tractament clínic.

Mantinc que, lluny de ser signe de desviació o perversió, el fetitxisme ens mostra les restriccions que la modernitat occidental va imposar a la pulsió de vida en la seva tasca de fabricar l’experiència sexual civilitzada. ¿I si les nocions que la psicologia va inventar amb l’aparent objectiu de conèixer i guarir no fossin sinó els instruments d’una operació cultural de destrucció, discapacitació i subjecció? Els conceptes que les nostres disciplines modernes utilitzen per explicar i classificar l’experiència sexual, per entendre la construcció subjectiva, estan marcats per la violència colonial. 'Fetitxe' és el nom que els primers colonitzadors portuguesos van donar en el segle XV als objectes als quals els pobles originaris de la costa oest d’Àfrica concedien un valor singular, fent-ne elements crucials d’un ritual en el qual la diferència entre el viu i el mort, l’orgànic i l’inorgànic, l’animal i l’humà excedia les taxonomies del pensament cristià medieval. 'Fetitxe' era el nom amb el qual els mercaders colonials i els missioners europeus relegaven aquests objectes i aquests rituals a pràctiques de bruixeria, a experiències primitives i patològiques, que havien de ser exterminades.

En l’imaginari colonial, la noció de fetitxisme va servir per legitimar l’esclavitud i les polítiques imperials. La raó occidental va desautoritzar la relació ritual i eròtica amb l’inorgànic, considerant-la com a bruixeria, patologia i primitivisme, per rescatar-la després, només en moments excepcionals i a través de la legitimació del mercat i l’acadèmia, com a art. Des dels primers colons, el fetitxe passa després de mà en mà: del viatger Charles de Brosses a l'economista Sir Williams Petty, d’aquest a Kant, de Kant a Hegel, de Hegel a Auguste Comte fins a arribar a Marx el 1842 i convertir-se en “el fetitxisme de la mercaderia”, la noció central de la crítica socialista al capitalisme. Si ja crida l’atenció que la relació africana amb l’inorgànic fos considerada com a religió sacrílega i bruixeria, com a patologia econòmica i política, més fascinant resulta encara veure com aquesta noció va arribar a convertir-se en un concepte clau de la psicologia sexual moderna. El 1887 el psicòleg Alfred Binet, més conegut per haver inventat el primer test per mesurar la intel·ligència, escriu 'El fetitxisme en l’amor', un petit tractat en què caracteritza com a patològic el desplaçament de l’instint sexual des dels òrgans genitals a un objecte. Alguns anys després, Freud farà del fetitxe la clau per entendre la diferència entre l’heterosexualitat i la perversió: els fetitxistes tenen com a fetitxe l’objecte, mentre que els fetitxes dels heterosexuals són el penis i la vagina. Freud hereta la violència colonial que inventa el fetitxe i l’erigeix en salut mental. Què hauria sigut de la nostra sexualitat si Freud hagués sigut africà?