S’estan convertint els Estats Units en un estat fallit?

Mentre escric aquestes línies, és més que probable que Joe Biden hagi guanyat la presidència. I és evident que ha rebut milions de vots més que el seu contrincant. Pot i ha d’afirmar que ha aconseguit un mandat ben clar per governar la nació. Però tenim molts motius per dubtar si, a l’hora de la veritat, podrà governar. De moment, és probable que el Senat –que ni de bon tros és representatiu del poble nord-americà– continuï en mans d’un partit extremista que sabotejarà Biden de totes les maneres possibles.

Abans d’entrar en els problemes que segurament es derivaran d’aquesta confrontació, centrem-nos ara només en l'escassíssima representativitat del Senat. Com ja sabem, a cada estat li corresponen dos senadors, i això vol dir que els 579.000 habitants de Wyoming tenen el mateix pes que els 39 milions de Califòrnia. Els estats sobrerepresentats solen ser molt menys urbans que el conjunt del país. I com que la fractura política entre les zones metropolitanes i les rurals és cada vegada més profunda, això decanta clarament el Senat a favor de la dreta.

Una anàlisi de la web FiveThirtyEight.com ha demostrat que, en efecte, el Senat representa un electorat gairebé un 7% més republicà que la mitjana de votants. Casos com el de Susan Collins, que manté l’escó a Maine, un estat demòcrata, són l’excepció; el biaix dretà subjacent al Senat és el principal motiu pel qual el Partit Republicà en mantindrà el control, tot i la substancial victòria demòcrata en vot popular a les eleccions presidencials.

Però –ens podem preguntar– per què ha de ser un problema que part del control del govern estigui en mans d’un altre partit? Al cap i a la fi, els republicans van controlar una o totes dues cambres del Congrés durant tres quartes parts de la presidència de Barack Obama, i bé que vam sobreviure, oi? Sí, però...

El fet és que l'obstruccionisme del Partit Republicà ha fet molt de mal, fins i tot durant els anys d'Obama. Els republicans van aplicar una tàctica implacable, amb amenaces fins i tot de provocar un impagament del deute nacional per forçar una retirada prematura dels estímuls fiscals, cosa que va frenar el ritme de la recuperació econòmica. He calculat que, sense aquest sabotatge de facto, la taxa d’atur del 2014 podria haver sigut un 2% més baixa.

I la necessitat d’incrementar la despesa és encara més imperiosa ara que el 2011, quan els republicans van obtenir la majoria a la Cambra de Representants.

En aquests moments, el coronavirus avança descontrolat, amb més de 100.000 nous casos diaris, unes xifres que no paren de créixer. Això serà un cop molt dur per a l’economia, encara que els governs estatals i locals no imposin nous confinaments.

Necessitem amb urgència que el govern dels EUA aprovi un nou paquet de despesa destinada a assistència sanitària, ajudes a aturats i empreses, i recursos per als governs locals i estatals amb dificultats financeres. Els càlculs més raonables fan pensar que cada mes hauríem de gastar 200.000 milions de dòlars o més fins que una vacuna posi fi a la pandèmia. Em sorprendria molt que un Senat encara controlat per Mitch McConnell aprovés una mesura així.

I quan s’hagi acabat la pandèmia, segurament haurem d’afrontar una debilitat econòmica persistent i la necessitat urgent de més inversions públiques. Però McConnell ja va bloquejar amb contundència la despesa en infraestructures amb Donald Trump a la Casa Blanca. Per què hauria d’estar més disposat a avenir-s’hi amb Biden com a president?

Ara bé, la despesa no és l’única mesura política possible. Normalment hi ha moltes coses que un president pot aconseguir per bé (Obama) o per mal (Trump) mitjançant l'acció de govern. De fet, durant l’estiu, un grup de treball dels demòcrates va identificar centenars de coses que un Biden ja president podria fer sense haver de passar pel Congrés.

Però és en aquest sentit que em preocupa el paper d’un Tribunal Suprem tan partidista; un tribunal influït en la seva composició per l’acció de McConnell, poc respectuosa amb les normes, com es demostra amb la confirmació precipitada d’Amy Coney Barrett pocs dies abans de les eleccions.

Sis dels nou jutges que el componen han sigut elegits per un partit que només ha guanyat en vot popular una vegada en les últimes vuit eleccions. I crec que tenim molts números perquè aquest tribunal actuï com el Suprem dels anys 30, que no parava de bloquejar els programes del New Deal fins que F.D. Roosevelt els va amenaçar amb afegir-hi més membres, una cosa que Biden no podria fer amb un Senat controlat pels republicans.

O sigui que tenim greus problemes. La derrota de Trump voldria dir que, ara com ara, ens hem salvat d’enfonsar-nos en l’autoritarisme; i sí, ens hi juguem tant no només perquè Trump és qui és, sinó també perquè l’actual Partit Republicà és absolutament extremista i antidemocràtic. Però el nostre sistema electoral, tan esbiaixat, fa que el partit de Trump encara estigui en condicions de coartar, potser fins i tot paralitzar, la capacitat del pròxim president per intentar resoldre els enormes problemes epidemiològics, econòmics i ambientals que tenim al davant.

Diguem-ho d’una altra manera: si veiéssim un altre país amb una disfunció política com la dels EUA, segurament consideraríem que està a punt de convertir-se en un estat fallit, és a dir, un estat sobre el qual el govern ja no és capaç d’exercir un control efectiu.

Una segona volta de les eleccions a Geòrgia encara pot donar als demòcrates el control del Senat; si no, potser el nou president podria trobar uns quants republicans raonables que estiguessin disposats a allunyar-nos d’aquest abisme. Però, tot i l’aparent victòria de Biden, la República continua en greu perill.

Traducció: Lídia Fernández Torrell

Copyright The New York Times