La ignorància és un valor
Quan viatjo a l’Àsia, tot sovint em rep algú a l’aeroport amb un cartell on hi diu: “Senyor Paul”. Per què? A la major part de l’Àsia anteposen el cognom al nom -al seu país, al primer ministre del Japó se li diu Abe Shinzo-. I l’error és completament comprensible quan el fa un taxista que va a recollir un professor.
No és tan perdonable, però, si l’error el comet el president dels Estats Units quan rep el líder d’un dels nostres socis econòmics i de seguretat més importants. Però vet aquí que Donald Trump es va referir a Abe dient, sí, “el primer ministre Shinzo”. Que jo sàpiga, Abe no va reaccionar pas dient “president Donald” al seu convidat.
¿Una trivialitat? Bé, ho seria si fos un cas aïllat. Però no ho és. El que hem vist les tres últimes setmanes és una demostració impressionant d’ignorància pura i dura en tots els fronts. El que és pitjor és que no hi ha cap senyal que la Casa Blanca ni els seus aliats al Congrés hi vegin cap problema. Sembla que creguin que ser competent en una matèria, o fins i tot estar-hi mínimament familiaritzat, és cosa de pallussos; la ignorància és un valor.
Ho veiem en qüestions legals: en una anàlisi àmpliament divulgada, l’expert jurídic Benjamin Wittes va qualificar la infame ordre executiva sobre els refugiats de “malvolença atenuada per la incompetència”, i va recalcar que semblava que el text de l’ordre no havia sigut “revisat per cap mena d’assessor competent”, una manera molt bona de perdre davant d’un tribunal de justícia.
Ho veiem en qüestions de seguretat nacional, en què el president continua confiant en un assessor en cap que, a part de la proximitat sospitosa amb el Kremlin, sembla que obtingui la informació estratègica a través de conspiracionistes de dretes.
Ho veiem en l’àmbit de l’ensenyament, en què les sessions per al nomenament de Betsy DeVos, la secretària d’Educació, van revelar que ignora completament fins i tot els temes més elementals.
Ho veiem en el terreny diplomàtic. ¿És gaire difícil demanar a algú del departament d’Estat que s’asseguri que la Casa Blanca citi correctament els noms dels líders estrangers? Massa difícil, pel que sembla: abans de la badada amb el senyor Abe, el programa oficial de la visita d’estat de Theresa May, la primera ministra britànica, contenia el seu nom mal escrit en repetides ocasions.
I pel que fa a l’àmbit de l’economia, bé: hi ha un forat. El Consell d’Assessors Econòmics, que se suposa que proporciona coneixements tècnics, ha deixat de tenir rang governamental, cosa que no té gaire importància perquè tampoc s’ha nomenat ningú perquè faci aquesta funció. ¿Recordeu tots aquells rumors sobre un pla d’infraestructures d’un bilió de dòlars? Si és el cas, sisplau recordeu-ho a la Casa Blanca, que no ha ofert ni una ombra de proposta concreta.
Però no vull ser massa dur amb el tuitaire en cap: el menyspreu per la competència és general al seu partit. Per exemple, els economistes republicans més influents no són acadèmics seriosos amb inclinacions conservadores, dels quals n’hi ha un munt; són sapastres coneguts que, literalment, no n’encerten ni una.
O pensem en el pànic actual dels republicans davant del tema de l’atenció mèdica. Molts membres del partit semblen sorpresos de saber que derogar una gran part de l’Obamacare farà que desenes de milions de ciutadans deixin d’estar assegurats. Qualsevol que hagués estudiat el problema els hauria dit fa anys de quina manera encaixen les peces de l’atenció mèdica, i per què. De fet, molts ho vam fer, una vegada i una altra. Però no volien una anàlisi competent.
I, evidentment, aquest és el problema. Potser els advocats competents et dirien que el teu veto als musulmans és inconstitucional; els científics competents, que el canvi climàtic és real; els economistes competents, que la baixada d’impostos no surt a compte; els experts competents en votacions, que no hi va haver milions de vots il·legals; els diplomàtics competents, que l’acord amb l’Iran té sentit i que Putin no és amic teu. Per tant, la competència s’ha d’excloure.
Vist això, algú podria preguntar: “Si són tan burros, com és que han guanyat?” Una part de la resposta és que el menyspreu pels experts -ho sento, els “anomenats” experts- té molt bona acollida entre una part de l’electorat. La intolerància no va ser l’única força fosca que va actuar en les eleccions; també hi va incidir l’antiintel·lectualisme, l’hostilitat cap a les “elits” que afirmen que les opinions haurien d’estar basades en un estudi i un raonament rigorosos.
D’altra banda, fer campanya és molt diferent de governar. Això és especialment veritat quan els mitjans de comunicació passen molt més temps obsessionats pels pseudoescàndols del teu oponent que per la combinació de tots els problemes polítics reals.
Però ara les coses han esdevingut reals, i tot sembla indicar que les persones que manen no en tenen ni idea del que fan, en cap front.
En certa manera, aquesta desorientació pot ser una cosa bona: la malvolença, efectivament, pot ser atenuada per la incompetència. No és només el rebuig del tribunal sobre el tema de la immigració: la ignorància republicana ha portat el que se suposava que era un atac llampec contra l’Obamacare a un atzucac, per a gran benefici de milions de persones. I la caiguda de l’índex de valoració de Trump podria ajudar a frenar l’avanç cap a l’autocràcia.
Però mentrestant, qui mana? Les crisis succeeixen, i tenim un buit intel·lectual a les altes esferes. Espanteu-vos, espanteu-vos molt.