La utilitat de la indignació

Esteu enrabiats perquè el nacionalisme blanc ha ocupat el govern dels Estats Units? Sí? Doncs no sou els únics. Les primeres setmanes de l’administració Trump s’han caracteritzat per enormes manifestacions, multituds enfurismades a les assemblees dels congressistes republicans als ajuntaments i boicots a les empreses considerades com a aliades de Trump. I els demòcrates, en sintonia amb les seves bases, han decidit oposar-se enèrgicament a col·laborar amb el nou règim.

Però, ¿és aconsellable, tot això? Com sempre, se senten veus que demanen calma: hem d’esperar i veure, ser constructius, parlar amb els partidaris de Trump, preparar el terreny per a un acord. Ni parlar-ne. La indignació pel que passa als EUA no només està justificada sinó que és imprescindible. Potser és l’última oportunitat de salvar la democràcia.

Encara que sigui un punt de vista estrictament partidista, als demòcrates els convé continuar fent cas a les seves bases. Qui afirmi que l’acusació d’obstruccionisme el perjudica políticament deu haver estat dormint aquestes dues últimes dècades. Quina recompensa van obtenir els demòcrates per col·laborar amb George W. Bush? Quin càstig van rebre els republicans per fer una oposició de terra cremada a Barack Obama? Toquem de peus a terra.

És veritat que l’allau d’escàndols no preocupa, aparentment, els treballadors blancs, el principal suport de Trump: no s’hi giraran en contra fins que no s’adonin que les seves promeses de recuperar llocs de treball i protegir la seva assistència mèdica eren una mentida. Recordeu, però, que Trump va perdre en vots populars, i hauria perdut al Col·legi Electoral si alguns mitjans de comunicació i l’FBI no haguessin fet creure a un nombre considerable de votants universitaris que Hillary Clinton era fins i tot menys honesta que ell. Aquests votants s’han despertat ara bruscament, i faran ben fet de continuar desperts.

La indignació pot tenir un pes decisiu en les eleccions legislatives del 2018: els districtes electorals que decidiran si l’any que ve els demòcrates recuperen el Congrés tenen un electorat amb bon nivell cultural i un nombre elevat d’hispans, col·lectius susceptibles d’interessar-se per les malifetes de Trump, encara que als treballadors blancs tant se’ls en doni (de moment).

Però tenim un problema molt més greu que la política de partits, per important que sigui atesa l’evident determinació amb què un Congrés dominat pels republicans encobreix tot el que fa Trump: la democràcia mateixa és el que està en joc, i la indignació popular és potser la nostra última defensa.

Salta a la vista que Trump és un autòcrata en potència i que hi ha republicans disposats a facilitar-li les coses. ¿Algú en dubta? Davant d’aquesta realitat, és més que raonable preocupar-se per la possibilitat que els EUA agafin el rumb d’altres països, com ara Hongria, que sobre el paper són una democràcia però en la pràctica han esdevingut estats autoritaris.

Com s’hi arriba, a això? Una bona explicació és que la incipient autocràcia fa servir el poder de l’estat per intimidar i controlar la societat civil. A través d’amenaces i suborns, els mitjans de comunicació es converteixen de facto en òrgans de propaganda de la camarilla governant. Les empreses reben pressions per recompensar els amics d’aquesta camarilla i castigar els seus enemics. Els personatges públics independents es veuen obligats a col·laborar o a callar. Us sona?

Però un poble indignat pot i ha de resistir-s’hi fent servir la força de la desaprovació per contrarestar la influència d’un govern corrupte. Això vol dir donar suport als mitjans que fan bé la seva feina i rebutjar els que actuen com a agents del règim. Vol dir consumir productes d’empreses que defensen els nostres valors i no les disposades a laminar-los. Vol dir fer saber als personatges públics que, encara que no siguin polítics de professió, a la gent li interessa la posició que adopten o no adopten. Perquè no vivim uns temps normals, i moltes coses que serien acceptables en una situació menys perillosa ara no ho són.

Per exemple, no està bé que els diaris publiquin articles basats en rumors per ocultar les mentides governamentals, per no parlar dels articles complaents dedicats als aliats de Trump. No està bé que les empreses donin a Trump l’oportunitat de fer-se una foto penjant-se medalles immerescudes per crear llocs de treball, ni que els líders empresarials participin en comitès assessors que en realitat només són una altra mena de foto propagandística.

I tampoc està bé jugar a golf amb el president amb l’excusa del respecte al càrrec, no a l’home. Em sap greu, però quan el càrrec l’ocupa una persona que vol minar la Constitució, qualsevol cosa que el faci semblar normal i li confereixi respectabilitat és un acte polític.

Estic segur que molts lectors preferirien viure en un país en què la vida estigués més separada de la política. Jo també! Però les forces que agredeixen la societat civil són polítiques i, per tant, defensar-la és necessàriament un acte polític. I aquesta defensa l’ha d’impulsar la indignació justificada. En un moment en què ni el president ni els seus aliats al Congrés mostren ni el més mínim respecte pels valors nord-americans fonamentals, l’únic que ens queda és una ciutadania enrabiada i disposada a apuntar noms a la llista negra.