LA CAIGUDA

Paul Preston: “Corinna ha estat la Lady Macbeth de la vida del rei Joan Carles”

Entrevista a l'historiador anglès

Paul Preston: “Corinna ha estat  la Lady Macbeth de la vida del rei Joan Carles”
i Antoni Bassas
18/07/2020
7 min

BarcelonaLa veu de Sir Paul Preston (Liverpool, Anglaterra, 1946), sona un pèl apagada, aquests dies. L’historiador també ha hagut d’entomar la seva ració d’ annus horribilis en què s’ha convertit el 2020, i explica atribolat alguna ensopegada física i domèstica que no l’ha deixat dormir tant com voldria. Fa uns mesos que va publicar Un poble traït (Base, en català, i Debate, en castellà), una història d’Espanya contemporània escrita des de la perspectiva de la corrupció i la incompetència de les classes dirigents en tots els règims, que han marcat la vida del país. Precisament, ara l’entrevistem per parlar de la corrupció associada als comportaments d’un home que coneix personalment i de qui ja fa anys que va escriure una biografia, el rei Joan Carles.

Com està?

[Esbufega] Viu.

Res més?

S’ha mort la meva sogra, no ens hem pogut acomiadar d’ella a causa del virus, i ha sigut molt dolorós. I he hagut de tancar el Centre d’Estudis Hispànics Contemporanis Cañada Blanch. És molt llarg d’explicar, però s’hi barregen raons econòmiques, polítiques i ideològiques i ha sigut molt estressant. Hi ha 8.000 llibres que no puc anar a retirar perquè la London School of Economics està tancada, i hi tinc 2.000 llibres més meus, que donaré al meu arxiu al monestir de Poblet algun dia. En fi, deixem-ho, perquè no acabaria.

Què en pensa d’aquest últim capítol que estem veient de la vida del rei Joan Carles?

Veure una persona com ell caigut en desgràcia a conseqüència d’uns afers menyspreables és una llàstima colossal. Perquè Joan Carles ha contribuït a la democràcia a Espanya. Després podem parlar de per què hi va contribuir, però ha jugat un paper important a la història d’Espanya.

Per què hi va contribuir?

I jo què sé. Era demòcrata, Joan Carles? És igual. Ho va fer. I ho va fer perquè estava convençut que l’única manera d’aconseguir el tron per a la seva família i mantenir-s’hi era per la via democràtica.

¿Ara canviaria alguna cosa de la biografia que va escriure de Joan Carles?

De la primera part, de les dificultats de quan era nen i adolescent, no canviaria res. De la seva relació amb Franco i del seu paper a la Transició, tampoc. La tercera part, comença després del cop d’estat de Tejero, on ell queda com a rei constitucional, cap d’estat neutral i ambaixador econòmic i financer del país. I això devia ser així fins a finals dels vuitanta o, si vols posar-hi una data, fins als Jocs de Barcelona. Potser aleshores és quan li ofereixen unes oportunitats financeres i de negoci a les quals ja no sap dir que no.

I per què no sap dir que no?

És només una hipòtesi gairebé psicològica, però probablement va tenir un desig, es va dir a ell mateix: “Tota la meva vida he hagut de fer sacrificis, m’han robat la família, la infantesa i l’adolescència, vaig haver d’arriscar la meva vida durant la Transició, i ara em toca alguna cosa a mi”. El que passa és que el que Joan Carles volia que li toqués eren els safaris, els diners i les dones. De tota manera, hi ha un factor extern que canvia la percepció que el país té de la seva figura, que és el comportament dels mitjans de comunicació. Això és clau. Fins als anys 2008 o 2010 encara hi havia aquesta prohibició voluntària de la premsa espanyola de no indagar gaire en el que feia el rei, i tot això que està sortint ara ja feia anys que havia començat. Però encara hi ha un altre factor clau en tot el que ha passat: Lady Macbeth.

Qui és?

La Corinna ha sigut la Lady Macbeth de la vida del rei Joan Carles. No ho puc dir amb certesa, però tot va començar a anar de mal borràs després de conèixer Corinna, perquè fixa’t que sempre hi ha hagut dones en la vida de Joan Carles, ha sigut un home molt faldiller, i qui sap què hauríem fet nosaltres si haguéssim tingut les seves oportunitats, però potser les altres dones amb qui va tenir relació quan era més jove no van ser tan pesseteres com Corinna.

¿Cobrar comissions era propi dels Borbons?

Al meu últim llibre, El poble traït, veuràs que hi ha molta informació sobre la corrupció d’Alfons XIII, avi del rei Joan Carles. La diferència és que la corrupció d’Alfons XIII està limitada a Espanya, perquè fa un segle no hi havia les oportunitats internacionals que Joan Carles ha tingut després, venint d’una Espanya modernitzada i democràtica, però moralment trobo que és perfectament lícit fer una comparació entre Alfons XIII i Joan Carles I en aquest sentit dels negocis.

D’on ve el cartell que Joan Carles tenia en el mon àrab?

No ho sé del cert, suposo que cal tenir en compte que el rei Joan Carles és un tipus agradable, planer, graciós fins i tot, però és un Borbó, i hi ha aspectes de les actituds o de la psicologia dels Borbons molt semblants a la psicologia d’un xeic àrab.

¿No li sembla increïble que un rei que va arribar a ser tan popular hagi malbaratat el seu capital polític d’aquesta manera, justament quan ja no havia de fer res més que comportar-se com un monarca constitucional?

La seva popularitat és veu més clarament si la compares amb la del seu fill, el rei Felip VI. Hi ha una gran diferència: Felip no ha hagut de fer tots els papers de l’auca, com el seu pare, per arribar al tron i mantenir-s’hi després d’una guerra civil i una dictadura. El paper de Joan Carles va ser fonamental i va desenvolupar el do de gents. Et posaré un exemple: tu saludaves Aznar i de seguida tenies la impressió d’estar davant una persona horrible. Tu saludaves un dia Joan Carles i encara que fos la primera vegada tenies la impressió que havies sigut amic seu des de feia anys. Això és un do. Jo estava fent la meva tesi doctoral als anys finals del franquisme, connectat amb ambients de la resistència, i jo també era dels que parlava de “Joan Carles el breu”. I em vaig equivocar.

És a dir, que es va convertir en joancarlista.

Jo no soc monàrquic (tot i que soc un gran defensor de la reina Elisabet, perquè estarem molt pitjor sense ella el dia que falti) però quan vaig estudiar la infància i l’adolescència de Joan Carles vaig arribar a sentir simpatia per aquell nen, potser perquè jo també vaig tenir una infància perduda. Li vaig trobar una infància molt trista, i en algunes converses que vaig tenir amb ell em va agrair que hagués subratllat aquest aspecte de la seva vida.

Si quan era un nen va ser separat dels pares i va anar amunt i avall, qui va posar els fonaments ètics de la seva educació?

Els llaços familiars no eren gaire estrets, la veritat. Una de les coses que més em va sobtar quan vaig escriure la seva biografia va ser descobrir la quantitat de temps que Don Joan i la seva esposa, Maria de la Mercè, passaven de cacera a l’Àfrica i per tot arreu. Als 10 anys l’arrenquen de casa i l’envien a Espanya, i l’eduquen intel·lectuals (posa-ho amb molta cursiva) del règim. El va marcar molt, per una banda, el fet d’haver d’estar al servei de la família reial per si podien tornar a Espanya a regnar i, per una altra, les idees de Franco, a través dels seus professors particulars. Franco va creure que entre aquella educació i les lleis franquistes, Joan Carles continuaria el franquisme d’alguna manera. De fet, quan Franco deia que “tot està lligat i ben lligat”, volia dir que Joan Carles estava lligat i ben lligat per les lleis i les institucions amb què hauria d’actuar el dia que fos rei. Quan era príncep va callar molt, d’acord amb aquell dita anglesa que diu: “És millor callar i semblar estúpid que obrir la boca i comprovar-ho”. Certament, en aquell època, es feien acudits sobre si el príncep Joan Carles era curt. En fi, ara m’agradaria molt asseure’m amb ell i tenir una conversa per preguntar-li què ha passat.

Fa molt que no hi parla?

L’última vegada va ser poc després de l’abdicació, el 2014. Va venir a Londres i vaig anar a prendre-hi un cafè. Ell anava cap a Escòcia, a una cacera, amb tres amics més, un mexicà molt amic seu i un home de negocis britànic d’origen àrab, i un tercer que no recordo. En aquell moment parlaven de la possibilitat de fer una pel·lícula sobre la seva vida, no sé si una pel·lícula com The Queen o una sèrie com The Crown, que està prou bé, i el rei em va preguntar si jo tenia alguna idea sobre això i si pensava que podria funcionar, però després ja no ens hem vist més.

Quin impacte creu que tindrà en la Corona espanyola la caiguda de Joan Carles?

Mira, fa un any que no he anat a Espanya i això m’ho hauries de dir tu, però un simple càlcul diu que és impossible que això no tingui un efecte sobre la popularitat de la monarquia a Espanya. Han d’estar amoïnats. Si la casa reial no hagués tingut por, el rei Felip no hauria començat a prendre mesures per distanciar-se del seu pare. Ves a saber si acabarà vivint a l’exili. Això sí que seria de pel·lícula, però em sembla que els que parlaven de la pel·lícula no tenien ben bé aquesta idea... Més aviat seria un drama rodó.

Tots els problemes que ha tingut la reina Elisabet no han fet trontollar la Corona britànica. Quina és la diferència?

Primer el caràcter sòlid, la continuïtat de segles de la monarquia britànica. I després, que els problemes de la reina no els ha provocat ella, sinó els seus fills. Aquest és el problema de la monarquia: el privilegi sense limitacions. Esclar [riu], jo soc de classe obrera, del nord d’Anglaterra, i no he conegut mai cap privilegi, però suposo que el privilegi i els diners et poden corrompre fàcilment i fer caure en una vida d’excessos. Perquè ¿quants cotxes pots conduir o en quantes cases pots viure? Ara, amb la pandèmia, a la reina Elisabet no la veiem perquè lògicament està aïllada, però el dia que es mori ja m’agradarà veure quin futur té la monarquia britànica, perquè el príncep Carles no és una figura gaire popular. Jo hi he parlat alguna vegada, és un home agradable, però amb unes idees que la premsa groga pot girar en contra d’ell fàcilment, com una caricatura, com ara l’homeopatia, els seus gustos arquitectònics, o que s’hagi de parlar amb les plantes. Això fa les delícies dels tabloides britànics i serveix per prendre-li el pèl. Per contrast, la reina Elisabet té una dignitat de ferro.

stats