FEMINISME

Pauline Harmange: "Els homes en general no són admirables i no intentaré més adaptar-m'hi"

Publica un assaig en què defensa per què cal treure del centre els mascles: 'Jo, els homes, els detesto'

Pauline Harmange, autora de 'Jo, els homes, els detesto' (Destino)
i Laura Serra
02/01/2021
4 min

BarcelonaLa jove activista i escriptora francesa Pauline Harmange és l'autora d'un assaig curt i provocador: Jo, els homes, els detesto (Destino / Paidós). Un títol polèmic que va assolir fama global després que un assessor del ministeri d’Igualtat francès va intentar censurar-lo. Al fer-se pública la maniobra, una editorial més gran va comprar i rellançar aquest manifest, que aviat estarà disponible en quinze llengües. Harmange –que respon l'entrevista via e-mail hi defensa una via poc explorada pel feminisme, l'androfòbia, la fòbia als homes. El llibre és un decàleg per aconseguir que els homes deixin de ser el centre de les nostres vides, les dels homes i les dones.

Deus estar agraïda a l’home poderós que va intentar censurar el llibre. En part, l’impacte global que ha tingut és el resultat de l’efecte Streisand.

Per descomptat, el llibre mai no hauria tingut aquest impacte sense l’intent d’aquest home, però tampoc sense l’esforç dels meus editors per denunciar obertament aquesta preocupant exhibició de poder. Tot i això, mai agrairé res a un home que va intentar silenciar la veu d’una dona.

És el primer llibre que he llegit que advoca directament per l’androfòbia. Què és i per què la defenses?

Defenso el dret de les dones de dir: "Els homes, en general, no són admirables". No m’agrada estar al seu voltant, no m’agrada el que pensen, m’agradaria que fossin diferents, però, com que no ho són, ja no intentaré més adaptar-m'hi. Podria si finalment els homes decidissin ser col·lectivament uns éssers humans dignes.

¿L’androfòbia no seria l’altra cara de la misogínia?

Atès que vivim en un patriarcat, que la misogínia està sostinguda per les estructures de poder i que les dones que aixequen la veu són silenciades i avergonyides, definitivament no.

El títol és provocador. La sorpresa per a molts i el que és important és que no és ironia ni exageració: va de debò.

M’alegro que ho diguis! Algunes persones volen tranquil·litzar els possibles lectors dient que el títol només és màrqueting i que el contingut no hi té res a veure. Em sembla divertit, ja que el títol és una frase extreta directament del llibre. Sí, ho dic de veritat.

A les dones amb parella masculina els costarà afegir-se

Al contrari, moltes dones amb parella masculina m’escriuen per dir-me que reflecteixo com se senten. Jo mateixa tinc una relació amb un home, per això volia parlar de com fins i tot els homes que estimem poden jugar a vegades al joc del patriarcat. Al llibre aclareixo que els homes són un grup social i que els individus d’aquest grup poden ser i són diferents els uns dels altres, però tots comparteixen certa educació i els privilegis de ser homes.

¿Diria que és més difícil ser feminista en una parella heterosexual?

Ser feminista no és una tasca fàcil, i tampoc no és un estil de vida. Vull dir que no em decebo a mi mateixa com a feminista en les meves relacions íntimes perquè no és com si fracassés amb una dieta o un repte de ioga (per cert, #RiotsNotDiets.) Crec que les feministes són capaces de veure les lluites de poder que es juguen fins i tot en una relació romàntica, i sí, és esgotador i frustrant, i de vegades decebedor, però també és estructural i sistèmic, no el resultat d’un fracàs personal. I crec que ho sabem.

Com pot l’androfòbia ajudar el feminisme? ¿No ens fa més antipàtiques? Com renunciaran als seus privilegis, els homes, si els desagradem (tot i que és evident que ser dolces i servicials tampoc no ha funcionat)?

Com dius, ser bones i cordials no ens ha funcionat. Els homes no només no s’han unit a la lluita sinó que continuen sent violents contra el feminisme. Per tant, clarament hem d’acceptar que no comptarem amb la seva ajuda i que no la necessitem. Vull subratllar que, per descomptat, els homes no voldran renunciar als seus privilegis. Però és important fer entendre a tothom que la majoria dels privilegis dels homes impliquen el dret a tractar les dones com a escombraries. ¿De debò volen això? Alguns sí, però la majoria no volen acceptar-ho, que tracten les dones com a escombraries. Al negar-nos a estar amb ells i a tolerar-los quan es comporten d’aquesta manera, els diem que això ja no els funcionarà més. Que encara poden tenir aquests privilegis, però que nosaltres no serem més càndides. Per què no canviar d’estratègia, doncs?

El fet que a les dones els costi enfadar-se o ser desagradables també és una qüestió d’educació. ¿Però no empitjorarem el món si escampem la ràbia?

¿Això no seria exactament el que diria el patriarcat si fos una persona? Al patriarcat li interessa que continuem considerant la ira com a perillosa. Perquè ho és. Però tenim les eines per expressar aquesta ràbia de la manera que ens convingui. No hem de fer nostres els codis del llibre de la virilitat. De fet, desitjo que no ho fem. Però la ira no és violència. La ira és reconèixer que patim injustícies i que podem actuar contra elles.

Com justifica generalitzacions com que els homes són "violents, egoistes, mandrosos i covards" o "mediocres"? Ja sap que #notallmen…

El que vull dir és que el grup d’homes mostra totes aquestes característiques, i cada característica s’ha de pensar respecte a les dones i les minories. Això és la virilitat. Això és la masculinitat. Dins d’aquest grup, potser alguns no són violents. Bé. Però el que les dones observen diàriament és que la majoria de vegades els homes que no són violents tampoc no ens ajuden. No impedeixen que els seus amics masclistes expliquin acudits masclistes, no actuen quan diem que el seu millor amic ens va maltractar, no participen en les tasques de la llar com haurien de fer-ho... Intenten semblar els millors homes possibles sense intentar ser els millors homes possibles. I això val per a tots ells.

stats