Pedro Sánchez i l’herència maleïda
A les eleccions generals del desembre del 2015 només 5,5 milions d’electors van votar socialista a tot Espanya. Un nombre molt allunyat dels 12,5 milions de votants espanyols (i catalans) que es consideren de centreesquerra.
Una part important del PSOE i del PSC opinen que la causa d’aquesta insuficiència demoscòpica és una combinació de la crisi econòmica i la crisi de la socialdemocràcia europea.
Culpar la crisi econòmica de la crisi del PSOE té lògica. Recordem que en l’últim mandat del PSOE l’economia va caure en l’abisme i l’atur va créixer en 3 milions de persones. Ara, crisi econòmica no necessàriament vol dir derrota electoral. Recordem que el PSOE va guanyar les eleccions generals amb contundència durant les dues anteriors crisis econòmiques, les del 1982 i el 1993.
Si bé és cert que partits històrics de la socialdemocràcia com l’SPD alemany i el Pasok grec també pateixen crisis electorals fortíssimes, en el passat el PSOE mai ha anat gaire sincronitzat amb la resta de l’esquerra europea. Per exemple, els anys de glòria del PSOE van ser els 80, anys del conservador Helmut Kohl i de la revolució conservadora al Regne Unit.
La causa dels mals demoscòpics socialistes rau, llavors, en un altre factor. Però quin?
Aviat farà quatre anys des que José Luis Rodríguez Zapatero va deixar de ser el secretari general del PSOE. Quatre anys de silenci barrejats amb ocasionals entrevistes i algun viatge com a mediador a països bolivarians. En aquests quatre anys no va prendre cap decisió rellevant al PSOE. Tot i així, el PSOE segueix sotmès a la seva feixuga herència política.
L’herència de Zapatero és una herència de credibilitat, o més aviat de falta de credibilitat. Durant el seu segon mandat va nomenar ministres de putxinel·li i va crear ministeris sense competències. Mentre parlava de “desaceleración transitoria”, l’economia implosionava; mentre es deia que l’atur “en ningún caso llegará a 4 millones”, va superar els 5 milions; de tenir “ el sistema financiero más sólido del mundo”, vam passar al rescat bancari. Del keynesianisme a l’austeritat. D’aprovar l’Estatut que sortís del Parlament al “cepillado” d’Alfonso Guerra.
Amb contradiccions tan greus i sonades és difícil ser creïble, i és aquí on recau la seva herència: perquè si no tens credibilitat no hi ha missatge d’esperança a l’estil Barack Obama que qualli, no hi ha promeses que arrelin o inèrcia que et porti al poder. Que l’hi preguntin a l’extinta Iniciativa per Catalunya.
Aquest mes de maig el digital satíric El Mundo Today ha anunciat que “Las hijas de Zapatero renuncian a la herencia de su padre”. Les filles segurament no ho faran, però el PSOE sí que ho hauria de fer de forma inexorable si vol tornar a ser un partit de majories, com ha passat en altres països amb casos anàlegs. Els votants americans mai van perdonar que el president Carter es deixés humiliar pels aiatol·làs iranians quan van segrestar 52 americans durant 444 dies. Van considerar que l’excés d’empatia i la indecisió són incompatibles amb la presidència. No van tornar a votar un president demòcrata fins quan 12 anys després Bill Clinton va anunciar que era “un demòcrata diferent” de forma creïble. Al Regne Unit, els britànics no van tornar a votar majoritàriament un laborista fins 18 anys després de l’Hivern del Descontentament, un cop Tony Blair havia convertit el Labour en New Labour.
Per tornar a ser majoritari, el PSOE ha de demostrar que s’ha desempallegat del zapaterisme en totes les seves formes: que té la capacitat de trobar un encaix federal per a Catalunya; que prioritza el bon govern per davant dels càlculs polítics; que nomena càrrecs basats en la seva competència professional; que actua contra la corrupció directa i indirecta, i que realment vol canviar la societat.
Per fer això, Pedro Sánchez té un marge de maniobra limitat. Ha de reparar el motor del cotxe mentre està conduint. Però tot i això, ha iniciat aquesta tasca: ignora Zapatero; impulsa el federalisme; fulmina Tomás Gómez, i s’envolta de gent competent que no li va donar suport a les primàries, com Meritxell Batet.
No es pot dir el mateix de tot el PSOE. El Dr. Johnson, l’autor del primer diccionari anglès, va observar que “quan un home sap que l’han d’executar [...], el seu cap es concentra meravellosament”. La socialdemocràcia a Espanya no està a punt de ser executada, però faria bé de concentrar-se al màxim. Si no, i tal com apunten les enquestes, pot passar a ser el tercer partit espanyol, amb un únic bastió al sud d’Espanya. El PSC també corre un greu risc, ja que a les generals els seus resultats sempre han anat correlacionats amb els del PSOE, i pot ser arraconat a l’àrea radial de Barcelona. Una dinàmica que pot afectar tota l’esquerra, ja que com més opcions tingui Podem, més governs del PP veurem.
