Pelegrinatges gens religiosos al Txad

Què passa al Txad que últimament hi ha un pelegrinatge constant d’homes de negocis i polítics de molt alt nivell?

El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu -Israel tenia les relacions diplomàtiques amb el Txad interrompudes del 1972-, hi va anar de visita oficial a mitjans de gener.

Un altre primer ministre, l’italià Giuseppe Conte, l’havia visitat pocs dies abans.

El president francès, Emmanuel Macron, hi va estar justament pels volts de Nadal, encara que va tenir la mala sort que un antic i molt proper col·laborador seu, Alexandre Benalla, li va aigualir el viatge després que se sabés que feia negocis privats amb documents oficials -avui un escàndol polític majúscul a França- i que s’havia entrevistat amb el germà del president txadià, Oumar Déby, cosa que contradeia el propòsit públic de Macron d’“acabar amb la República dels intermediaris, especialment a l’Àfrica”.

Però Macron també s’havia compromès -amb la catàstrofe a Líbia encalçant-lo- a “no permetre més ingerències de les forces armades franceses en la política interior africana”, i del 3 al 6 del mateix mes l’aviació militar francesa va bombardejar una columna de rebels txadians al nord del país, mentre avançaven, molt ben armats, cap a la capital amb la intenció de prendre el poder. Encara que l’Elisi va justificar aquests atacs dins de la lluita contra el terrorisme, la veritat és que els rebels eren del grup opositor Unió de Forces de la Resistència (UFR), que no té res a veure amb els jihadistes. D’altra banda, no és la primera vegada que l’exèrcit francès salva Déby -que porta 28 anys al poder!-: ja ho ha fet almenys en dues ocasions, el 2006 i el 2008.

Quin és, doncs, l’interès que tenen en el Txad països com França, Itàlia o Israel? Quina mena de negocis atreuen personatges com Benalla?

Fa uns anys, quan al Txad s’hi va començar a explotar el petroli a gran escala, podíem pensar que l’objecte del desig era, precisament, aquest preuat recurs natural. Avui, però, aquell petroli que havia de servir per millorar i modernitzar el país -sense afectar, evidentment, els multimilionaris marges de negoci de les companyies estrangeres que l’exploten-, per al que en realitat serveix és per finançar un govern corrupte i el seu exèrcit, amb l’objectiu que s’ocupin de la seguretat regional, i que als exèrcits occidentals els deixin fer “la seva feina”.

Amb Líbia al nord, la República Centrafricana i el Camerun al sud, el Sudan a l’est i el Níger i Nigèria a l’oest, el Txad és un país “imprescindible”, i els interessos forans el prefereixen bàsicament per la seva estabilitat -encara que sigui una dictadura- i la seva capacitat armada per estar a la primera línia de les guerres occidentals a la regió.

Conte, doncs, hi va anar evidentment per negociar el tema migratori, allò que ell en diu “tràfic il·legal de vides humanes”. En realitat, però, es tracta d’una lluita no pas per acabar amb el patiment de les víctimes del tràfic, sinó per aturar la possibilitat que puguin salvar la pell a Europa... i guanyar les eleccions.

La visita de Netanjahu era una mica més complexa: exportar equips militars, influir contra la vocació propalestina d’alguns països africans, tenir el suport personal que permeti a Israel estar com a oient a la Unió Africana...

En un viatge que vaig fer a principis de segle al Txad, a la regió petroliera, recordo que no hi havia cobertura, però la gent s’acostava a les tanques del recinte i, gràcies a les antenes de la companyia petroliera, podien agafar el senyal amb un telèfon mòbil dirigit a l’antena. Ara, gràcies als telèfons i a les xarxes socials, els txadians aconsegueixen organitzar de tant en tant vagues i protestes. I heus aquí una de les coses que els israelians van anar a vendre al president: la tecnologia informàtica per frustrar i controlar aquestes protestes.