La pel·lícula de la vida
Dimarts, al Sense ficció, van emetre un projecte curiós, sobretot perquè de ficció sí que n’hi havia una mica. La meva vida com una pel·lícula és una combinació de documental i pel·lícula amb finalitats terapèutiques.
En un centre de tractament de l’anorèxia de Girona, l’equip de terapeutes du a terme amb les seves pacients la gravació d’un film basat en les seves pròpies experiències. Aquesta ficció s’incorpora al treball documental de caràcter més divulgatiu sobre aquest trastorn alimentari, els protocols terapèutics que segueixen metges i psicòlegs, el paper de la família de les noies i elles mateixes com a pacients.
Si bé la part cinematogràfica té una factura més amateur perquè és un projecte limitat de recursos i sense protagonistes professionals, el valor que té des del punt de vista terapèutic és impactant. És a dir, mentre que en el vessant documental tothom parla en primera persona, en la part de ficció les pacients han d’agafar distància respecte de la seva pròpia vida i interpretar la seva malaltia. Han d’aprendre a reproduir aquelles conductes que eren inherents a elles mateixes i representar-les com si no ho fossin. En aquestes escenes, per exemple, també hi participen les seves famílies, de manera que els protagonistes es troben escenificant circumstàncies de crisi o desagradables que han viscut amb anterioritat. Es dona el cas que el metge i director de la pel·lícula explica que gravant una escena en què una de les protagonistes no volia menjar, va percebre la incomoditat de la pacient. Interpretar aquell rol la feia tornar al moment inicial de la seva patologia i va optar per no repetir més la seqüència. I a continuació vèiem el resultat final d’aquella escena.
L’experiment televisiu, més enllà de ser original, forma part d’un procés terapèutic. Enfrontar-te amb etapes anteriors de la malaltia pot voler dir, també, prendre consciència de la pròpia evolució. I representar determinades conductes de manera simbòlica implica, també, distanciar-te’n prou per entendre i analitzar el propi comportament, veure els efectes que té en els altres i entendre’n les conseqüències.
A més, La meva vida com una pel·lícula s’acosta a la patologia de l’anorèxia amb molta precisió perquè la part divulgativa té el suport de la recreació fílmica. Així, es pot anar entenent quin és el procés de tractament que requereix el trastorn, quines etapes van superant les protagonistes i, el millor de tot, quin és el seu procés de millora. La meva vida com una pel·lícula és, doncs, un servei als altres, però també una eina en ella mateixa per als personatges. I amb un final optimista: que per a les protagonistes, la millor pel·lícula és la que encara els queda per viure.
