31/12/2020

Pels que no hi són

Aquest any que comença ha de ser l’any en què els líders socials i polítics independentistes surtin de la presó i tornin de l’exili. No es mereixen ser-hi. Pegar a la gent perquè va fer un referèndum il·legal és el que és un crim. I encara és més crim no trobar-ho un crim, o fer-te l’ocupat. Una estomacada general com aquesta no es va produir durant el franquisme, perquè aquesta va ser una estomacada desacomplexada, una estomacada d’aquelles d'“em fa més mal a mi que a tu”. Va ser una estomacada que s’assembla al terrorisme d’estat, una pràctica criminal que a Espanya s’ha produït durant el regnat de Joan Carles I, en democràcia.

Cap dels empresonats mereixia ser condemnat “per sedició”, que comporta violència. Avui els “testimonis” del judici, tots els que van mentir, confondre, inventar, exagerar, celebren l’arribada de l’any nou amb la gent que estimen i no sé si tindran un record, durant un instant, per ells. Entenc que no. Amb els adolescents de vegades ho veus: n’hi ha un que en difama un altre i quan la resta de nois i noies li fan veure el comportament erroni, el que fa és enrocar-se, odiar-lo més, trobar encara més motius per difamar-lo. Ningú vol semblar dolent. I els “testimonis” del judici ho van ser.

Cargando
No hay anuncios

A la muntanya on solc córrer hi han posat un pessebre i una llibreta de desitjos. Quan jo hi apuntava el meu amb els amics vaig trobar-ne d’altres amb desitjos de llibertat per a ells. Els recordo avui per dos motius. Perquè un canvi d’any –aquesta burrada simbòlica– et fa pensar en els absents. I perquè estic convençuda que ells serien els millors gestors de la pandèmia i de la crisi que ens espera. Són els millors i no hi són.