Penjar la llufa

i Carles Mundó
06/09/2019
4 min

BarcelonaTothom especula sobre si hi haurà una altra repetició d’eleccions a Espanya si el 23 de setembre no hi ha hagut un acord per a la investidura de Pedro Sánchez. Els resultats de les eleccions de l’abril van donar una aritmètica complicada per a un PSOE que mira Ciutadans de reüll per recuperar-li votants i que no està disposat a fer cap concessió a ningú, per molt que digui el contrari. Per una banda, el vot a favor de Podem, que exigeix formar part del consell de ministres, aparta el PSOE d’una posició centrada i, per l'altra, la imprescindible abstenció d’Esquerra Republicana de Catalunya impedeix a Sánchez marcar distàncies amb l’independentisme per no ser acusat de traïdor a la pàtria.

És clar que amb els resultats sortits de les urnes hi ha una majoria política possible per tirar endavant la investidura, però és una majoria molt incòmoda per al PSOE. Aquell dia no s’acabaria res, sinó que començaria una legislatura en què caldria fer equilibris i concessions constants per anar superant les votacions parlamentàries. Amb aquest panorama, és fàcil imaginar que l’objectiu no confessat de Pedro Sánchez sigui tornar a tirar els daus, repetir les eleccions el 10 de novembre i, per tant, llançar pel forat de l’aigüera el resultat del 28-A. Que això passi segurament només depèn del que apuntin les enquestes.

La prioritat del PSOE no és aconseguir forjar un pacte polític per començar a governar. Per a Pedro Sánchez, la prioritat és poder penjar la llufa als altres i presentar-los com els responsables de la repetició electoral, i així poder marcar distàncies amb Podem i els independentistes. Només per això s’explica la pirotècnia amb què ha presentat la ‘Proposta oberta per a un programa comú progressista’, amb una posada en escena d’inici de campanya. Està clar que qui vol arribar a acords no fa un míting electoral.

Si destriem el gra de la palla, en el document amb 370 mesures que presenta el PSOE hi ha molt fum i poques propostes concretes que vagin més enllà d’enunciats genèrics. Dir, per exemple, que es vol impulsar una reforma de l’Estatut dels Treballadors crida molt l'atenció, però només té interès si s’explica quina orientació tindrien els canvis introduïts. En el terreny fiscal, les dinou propostes que es fan són retocs molt simples, l’impacte dels quals no es quantifica. No hi ha cap proposta que afecti l’IRPF i per a les grans fortunes manté el tipus impositiu de les sicav en l’1%. A més, hi ha una clara voluntat d’harmonitzar i recentralitzar la capacitat normativa dels impostos cedits a les comunitats autònomes. I tampoc no diu res de com articular un sistema de finançament que corregeixi el dèficit fiscal endèmic que pateixen Catalunya, les Illes i el País Valencià. En el terreny social, educatiu i de salut, moltes propostes del PSOE consisteixen a prometre coses que han d’anar a càrrec de les comunitats autònomes, com ara la gratuïtat de les llars d’infants públiques, sense assumir cap compromís de com es pagarà tot això. Aquesta carta als Reis d’avui pot convertir-se en el programa electoral de demà mentre penja la llufa a Podem per haver-se negat a fer realitat totes aquestes promeses.

I, evidentment, amb les ganes d’aconseguir un cop de porta dels partits independentistes i penjar-los la llufa mentre els titllen d’intransigents, una de les mesures estrella per competir amb la dreta espanyola és negar la possibilitat de fer un referèndum d’autodeterminació, amb el pretext que és il·legal i que trencaria la convivència.

Assenyalar Podem com uns irresponsables i aïllar-se dels independentistes és la fórmula que el PSOE sembla haver triat per presentar-se com una opció centrada i moderada per recollir vots de Ciutadans i reconduir les coses cap al dolç bipartidisme que durant dècades ha regnat a la política espanyola. Pura tàctica, encara que el preu sigui haver de fer quatre eleccions en quatre anys, tenint durant mesos i mesos un govern en funcions, mentre els tambors de la recessió econòmica ja ressonen amb força a Europa.

És una incògnita veure com entomaran els votants aquesta utilització de les urnes. La gran mobilització del 28-A, amb l’amenaça d’un tripartit de dretes i la irrupció de Vox, de qui es desconeixia el sostre electoral, va arrencar de l’abstenció molta gent que ara pot veure amb desànim com el seu vot no ha servit per fer un govern progressista, malgrat que l’aritmètica ho permetés. A més, si el 10 de novembre hi ha eleccions, serà la primera ocasió que tindrem per expressar a les urnes el rebuig a la sentència del judici del Procés, previsiblement condemnatòria, que dictarà el Tribunal Suprem. Una gran victòria electoral de l’independentisme a Catalunya, que pugui condicionar la formació de majories a l’Estat, seria la millor manera de penjar la llufa a un Pedro Sánchez que es nega a seure a la taula del diàleg per buscar solucions polítiques.

stats