Pepe Rubianes, TV3 i el CAC

Periodista20 de gener del 2006. TV3, 5 de la tarda, programa El club. Entrevisto Pepe Rubianes per la seva obra de teatre Lorca somos todos. La primera part de la conversa la dediquem a parlar del poeta andalús. A la segona, com que ja he entrevistat Rubianes tantes vegades, li plantejo preguntes que he fet a altres convidats que han passat pel programa. I arriba el moment. Li deixo anar una qüestió que li havia formulat a Josep Piqué: “¿A vostè li preocupa la unitat d’Espanya?” El Pepe etziba una resposta que ara -tretze anys després- s’ha convertit en un vídeo de 36 segons que rebem periòdicament pels grups de WhatsApp.

El públic aplaudeix i jo ric perquè aquesta rastellera de paraulotes me la sé de memòria. Les diu cada nit a l’espectacle Rubianes, solamente, dedicades al graciós que va decidir que les persones ens havíem de llevar ben d’hora cada matí per anar a treballar. Ni una trucada de queixa. Ni una sospita que allò ens portaria tants problemes. Però, cinc dies després, en plenes negociacions de l’Estatut - Contigo empezó todo, Estatut -, Losantos treu el fragment de l’entrevista a la Cope i comença el festival.

La Fundación Denaes (Defensa de la Nación Española), el Vox de l’època, presenta una denúncia al jutjat per “ incitación al odio ” i “ ultraje a España ”. Al Pepe, com a autor, i a mi, com a cooperador necessari. Ens citen al jutjat de Sant Feliu de Llobregat a declarar. Contesto només a les preguntes del meu advocat i provo d’explicar que no és tant què es diu, sinó qui ho diu -un actor còmic- i en quin context, una conversa histriònica. El jutge fa cas dels nostres arguments i arxiva la querella. La fiscalia i l’acusació recorren la decisió, l’Audiència reobre el cas i decideix que haurem d’anar a judici. L’1 de març del 2009, un diumenge, mor Pepe Rubianes, i d’aquesta manera tan trista es tanca el cas.

Però no només ens volia jutjar un tribunal penal. També hi va intervenir un tribunal moral, anomenat Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), i presidit aquell gener del 2006 per Josep Maria Carbonell. El CAC va fer pública una resolució molt crítica amb el meu comportament en aquella entrevista. Deia que la meva reacció havia sigut “contemporitzadora”, que havia desatès “l’establiment d’uns límits” exigibles en una televisió pública i que era meva la responsabilitat de plantejar als convidats del programa les normes legals i deontològiques que havien de respectar.

La nota del CAC em col·locava en molt mala situació de cara al judici penal (d’alguna manera, donava la raó als qui ens havien portat als tribunals) i, professionalment, em deixava amb el cul a l’aire. Van optar, o almenys així ho vaig interpretar jo, per carregar contra el periodista per salvar-se ells de la pressió ambiental que els arribava des de Madrid. Vaig perdre la confiança en aquell CAC i, en canvi, vaig descobrir que hi ha directius d’empreses periodístiques disposades a protegir fins al final els seus treballadors. Ningú va fer tant, ni de manera tan discreta, per defensar la llibertat d’expressió com Francesc Escribano, el director de TV3. Es va negar a permetre que llegíssim el comunicat del CAC en antena i en va fer un altre, en què demanava disculpes a qui s’hagués sentit ofès, al mateix temps que aclaria que la meva actuació havia sigut correcta en tot moment. Amb un altre director, sense la valentia ni el criteri periodístic del Paco, tot hauria sigut diferent. Recordo vagament que al cap d’uns mesos dos membres del CAC ens van convidar a sopar per aclarir-nos la seva posició. Però ¿de què serveixen, pregunto, unes disculpes privades quan l’amonestació ha sigut pública?