Per què hi vaig?
Pels riures de conill d’Alfonso Guerra dient “Nos lo hemos cepillao”. Per Esperanza Aguirre recollint firmes contra l’Estatut. Per Dolors Bassa, Carme Forcadell, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Turull, Joaquim Forn i els dos Jordis, tancats per a escarment, veient la mani des de la presó. Per Enric Millo, al judici, dient “Luego hacían la trampa del Fairy...” Pels guiris, com cada any, flipant amb nosaltres. Pels que desitgen secretament que hi hagi incidents. Per “Apoyaré”. Pels castellers espontanis. Perquè si això mateix estigués passant a París, a Londres, a Dublín, a Varsòvia, els dedicaríem portades i lloances pel civisme i trauríem conclusions tertulianes del fet, insòlit, d’apuntar-se a una pàgina web per manifestar-se. Pels que piulen, molt ofesos i dolguts, contra el sis i set de setembre, perquè es veuen a venir una sentència injusta i tenebrosa i es volen espolsar la culpabilitat de la injustícia. Perquè aviat sortirà la sentència. Perquè no sé què serà la meva filla de gran però sé què serà la filla del rei d’Espanya, de gran. Per l’enveja que em fan els que no van a cap manifestació, perquè ho tenen tot fet i sempre ho tindran. Perquè, en el fons, m’agrada comprar gintònics en got de plàstic i prendre-me’ls al carrer. Perquè no sé on anem, però m’ho temo. Perquè em fan gràcia tots els adjectius que ja ens tenen preparats. Perquè si plou els manters ens vendran paraigües i en Valls s’enfadarà. Perquè jo també m’he mirat, amb parts iguals de menyspreu i enveja, els de la pista de ball, des de la barra del bar. I en un moment donat, sense poder-ho evitar, la música m’ha cridat i m’he posat a ballar. Sense gens de ganes i al mateix temps amb totes les ganes.
