La percepció de la barbàrie
Han arribat a Mallorca cent mil cotxes per fer-hi l’estiu. La contaminació de l’aire a la capital resquitlla retxes vermelles. Ja sovintegen els episodis d’embotellament a l’autopista, a la ciutat de Palma, a l’autovia de l’aeroport, de manera que el trànsit comença a recordar les infernals processons estàtiques pròpies de les grans capitals. Eivissa -Vila-és un caos. Vaig ser testimoni del següent: algú crida un taxi per anar a urgències a Palma. Entre que marques el telèfon i et rep el metge, una hora i tres quarts. Ah, i ja un mes abans de començar oficialment l’estiu, a la degradada Punta Balena de Magaluf tornava bullir el brou de sempre. La primera imatge de l’any l’ha oferta una senyoreta que acaba la farra de matinada i se’n torna a l’hotel perfectament nua.
La qualitat de vida a la Mallorca d’avui s’ha esbucat fins a l’escarni. Per què no ho volem reconèixer és una pregunta de resposta amarga. Tot i saber que és cert, un sector majoritari de la població desitja que arribin més i més turistes: per guanyar-hi milions o per poder sobreviure en les condicions que sigui. Tanmateix, sobreviure ara a Mallorca o a Eivissa, sotmeses ambdues illes a nombrosos processos de gentrificació, no és un camí de roses. Els indígenes -els treballadors en general- veiem reduïts cada dia els espais on podem fer perviure l’esperança d’un futur millor. Les xifres macroeconòmiques ens enganyen clamorosament, ens presenten un petit país amb el percentatge d’atur més baix de tot l’Estat, i amb aquesta l’enterram. Però quan les grans xifres baixen a la realitat de les persones, en deixen una bona porció al portal de la pobresa. Sovint, al llindar de la misèria.
I tot, amb un sentiment de saturació angoixant. S’ha de dir, no sé en favor de qui, que algunes autoritats governamentals neguen aquesta saturació i la redueixen a una percepció allunyada de la realitat. Deuen saber que menteixen, i deuen creure en la innocència i fins i tot en la bondat d’aquestes mentides, bastides segurament amb la caritativa intenció d’inocular altes dosis d’optimisme a les venes del cos social del país. La saturació, però, és un fet real, neguitejant, d’alguna manera associat també al canvi constant dels escenaris de la memòria, sotmesos a dràstiques transformacions que permetin treure’n més profit econòmic.
Els canvis, al nostre país insular, arruïnen territori, paisatge i memòria. Vagis on vagis, poques coses encara són com les recordaves. Les franquícies i, pitjor encara, les imitacions irritantment pretensioses del seu estil, banalitzen aquests espais a cops inclements de vulgaritat. No et pots alliberar d’aquest sentiment de pèrdua -per robatori, salvatgisme i barbàrie- que s’incrementa cada vegada que has de consignar monstruoses metamorfosis de places (la d’Inca, per exemple), de façanes, de paisatges en general. Tot es pot fer si es fa a poc a poc, diu un urbanista nord-americà de qui lamento no recordar el nom. A poc a poc vol dir amb un tempo que ens permeti harmonitzar els canvis amb la memòria, que les coses es facin sense agredir el nostre sentiment de la història de cada lloc.
Al contrari, el que ens passa és que aquests canvis ni s’han fet a poc a poc ni sempre s’ha pogut trobar algun indici de la seva necessitat ni de la seva conveniència general. Així, han estat com mutilacions. En un altre temps, la gangrena estava molt present a les vides dels nostres pobles i ciutats. Els òrgans amputats s’enterraven en terra santa, i, d’alguna manera, demanaven un dol d’intensitat proporcional. No podem continuar la vida normal si no fem el dol de les morts o de fets luctuosos. Ens en quedarien restes que anirien enverinant el nostre futur. Però el ritme amb què es produeixen les mutilacions dels escenaris de les nostres vides no ens permet ni fer-ne el dol. I aquesta mancança pot esvair la comunió amb l’entorn, fins i tot amb les persones. Arriba un moment en què moren coses que ja no t’importen, perquè n’havien substituïdes d’altres que sí que havien deixat empremta en el nostre record. Els canvis precipitats, com ho són ara tots, o gairebé, són favorables a molts d’inquilins del país, però no a la gent del país.
La percepció de saturació ens sorprèn més quan la modifiquen uns governants als quals suposes, i amb raó, un compromís raonablement cert amb la veritat. D’un altre tipus de governant, ja t’ho esperes. Deu ser que el prestigi, el valor i la presència de la veritat han caigut en picat mentre dormíem.
