"La percepció realista del món és insatisfactòria"
És un dels escriptors ucraïnesos amb més projecció europea. Iuri Andrukhóvitx va ser començat a publicar per Acantilado l'any 2006 amb 'Mi Europa', escrit a mitges amb Andrzej Stasiuk. 'Perverzión' és la quarta novel·la que arriba a les nostres llibreries.
Abans de ser conegut com a novel·lista i assagista, va fundar juntament amb Viktor Neborak i Oleksander Irvanets el grup poètic Bu-Ba-Bu. Què n'ha quedat, de l'esperit bufonesc, burleta i farsaire del bubanisme , a la seva narrativa?
El que més s'hi apropa és la novel·la Recreaciones (Acantilado, 2007), en la qual explico una nit esbojarrada de quatre poetes que ronden la trentena. L'atmosfera de la novel·la s'apropa al que vam viure nosaltres a finals de la dècada dels 80.
Perverzión , que va publicar en ucraïnès l'any 1996, rescata la ciutat imaginària de Txortopil. El seu protagonista, Stanislav Perfetsky, també és un poeta.
És el comiat de l'època bubabista i alhora un complement a Recreaciones . Una de les nostres paraules claus era carnaval , que és un dels conceptes importants de Perverzión , si bé amb una petita variació: aquí m'interessava parlar del final del carnaval a través d'un seminari convocat a Venècia.
Venècia és l'ambient de decàdencia ideal per parlar d'aquesta extinció. El carnaval hi segueix sent molt important, però el tema del seminari és "l'absurditat postcarnavalesca del món".
La ciutat va influir en tota la resta. L'any 1993 vaig passar 15 o 16 hores a Venècia: va ser una experiència bastant dramàtica, perquè no m'hi podia quedar i per algun motiu estava convençut que no hi tornaria mai més. Al cap d'un temps vaig tenir la certesa que de l'experiència veneciana n'acabaria escrivint una novel·la. Dos anys i mig després posava el punt final a Perverzión , ambientada a la serenissima .
L'aproximació a la ciutat no és gens previsible, encara que s'hi descriguin detalladament esglésies, pintures i palaus i fins i tot es facin moltes referències al seu llegat musical.
No volia fer una novel·la veneciana en un sentit tradicional. El contacte de Venècia amb l'art ha estat constant durant segles, i el que jo en vaig treure va ser un collage. Conceptualment, la novel·la vol recordar la sensació fin de siècle d'aquells anys, al mateix temps que prova de mostrar la presència del meu país, Ucraïna.
Perfetsky és un personatge admirat per tots els presents però, al mateix temps, un gran desconegut. ¿Aquesta era la percepció que tenia en aquell moment, sobre Ucraïna?
Perfetsky és un enfant terrible però ningú no coneix ni la seva llengua ni la cultura de la qual prové. Té una llibertat absoluta per explicar el que vulgui, en la seva intervenció: pot construir una veritat a partir de qualsevol mentida (o al contrari).
La trobada veneciana és construïda a partir de la paròdia. Els ponents són extravagants i incomprensibles, i mostren alguns dels mals de la intel·lectualitat postmoderna: hi ha una feminista obsessionada a desmuntar la cultura fàl·lica, un emigrant d'un país àrab nacionalitzat suec, un jamaicà amb il·luminacions i un francès que fa servir conceptes en majúscules que no volen dir res.
Els vaig imaginar com si fossin figures d'una obra de titelles, o aquells personatges còmics que abunden en la Commedia dell'Arte. A Ucraïna, durant el barroc teníem un teatre ambulant on els titelles representaven un ofici caricaturitzat: hi havia l'artista, el teòleg, el guerrer... Els meus ponents són figures grotesques, no pretenia que es comportessin com persones de carn i ossos.
Tota la novel·la pot ser entesa com un atac contundent al realisme.
Volia fer un intent de mostrar tot allò que la nostra literatura oficial "realista socialista" amagava. Vaig començar a escriure durant uns anys en què hi havia una crisi generalitzada d'aquesta narrativitat: la percepció realista del món és insatisfactòria. Per acabar, tinc una debilitat personal per autors antirealistes com E.T.A. Hoffmann i Nikolai V. Gógol, sobretot les seves primeres obres, que són plenes de fantasmagories.
Potser la tropa diabòlica de Perverzión no està tan lluny dels dimonis d' El mestre i Margarida, de Mikhaïl Bulgàkov.
Hi ha una vinculació, sí. El mestre i Margarida va ser una de les meves lectures més importants durant els meus anys d'estudiant. Aquesta novel·la estava censurada, a l'època, i ens en va arribar una versió fotocopiada: només la vam tenir dos dies, i al final vam optar per una lectura en veu alta. Aquesta mena d'experiències llegendàries acaben tenint un reflex en els teus llibres.
El díptic format per Recreaciones i Perverzión requereix una lectura exigent, en alguns passatges, que apropa el llibre a l'experimentalitat. Quina percepció se'n té, a Ucraïna, de la seva obra?
Em tenen per un autor complicat. Potser és veritat, que sóc difícil, però també procuro ser entretingut. Se'm coneix més pel que he dit en algunes entrevistes o pels articles que publico que pels meus llibres.
¿Escriure en ucraïnès li ha estat un avantatge o un impediment?
En el nostre país, el bilingüisme ha tingut efectes negatius. Potser en termes generals viure en una societat bilingüe enriqueix la població. A Ucraïna, durant les dues dècades d'independència, el bilingüisme s'ha instrumentalitzat des d'un punt de vista polític. Es té la percepció que en funció de si guanya el partit prorus o el proucraïnès s'afavorirà una llengua o altra: això fa que tant els parlants del rus com els de l'ucraïnès se sentin perpètuament amenaçats. És una llàstima, perquè la discussió podria ser molt més civilitzada.
