Perdó

Cal avançar. La vida no s’atura mai i cal trobar mecanismes per deixar enrere tot el que la pot fer parar. Aquesta és la base del mecanisme del perdó. Diverses religions -particularment la cristiana- l’han posat en valor precisament perquè suposa abandonar el conflicte. Aquest és també el sentit de qualsevol ordenament jurídic: la prevenció i resolució de conflictes. La religió, a part de ser una creença, és també un sistema legal i, com qualsevol llei, busca la pau, és a dir, novament la fi dels conflictes. No és pas que totes les lleis estiguin basades en el perdó, ni de bon tros, sinó que el perdó és un mecanisme potentíssim de resolució de conflictes, i en això lliga amb la principal finalitat de les lleis.

El perdó ha de suposar oblit perquè, si no, no té cap sentit. Allò del “Perdono però no oblido” no és perdonar. En el fons, és exactament el mateix que la terrible frase “Ni oblit ni perdó”, que ens lliga amb l’origen d’aquest pensament, que també era, per cert, una norma legal. Antigament, quan no hi havia encara un sistema institucional a cap nivell, la gent s’ocupava de defensar personalment allò que creia seu. Tècnicament se’n diu autotutela o autoprotecció, un sistema en què la venjança era obligada. Que hi hagi un sistema institucional suposa la renúncia a la venjança a canvi d’un mecanisme de solidaritat. Jo li confereixo poder a un altre perquè em protegeixi. Si l’hi conferim tots, el sistema és més eficient i comença a desenvolupar-se l’estructura de poders de qualsevol estat. De fet, aquesta és la gènesi política d’un país.

Les lleis tenen poc present el perdó, malgrat tot. Les normes penals el tenen en compte només per a alguns delictes menors i en una mesura, de fet, molt estreta. Les lleis civils, però, són bastant més àmplies. Qualsevol deute es pot perdonar, malgrat que aquí la situació és una mica -potser no tant, en el fons- diferent. Quan algú no paga a un altre un deute deixa de donar la contraprestació per una cosa que ja ha rebut, i això provoca una descompensació entre almenys aquells dos ciutadans. Quan algú comet un delicte exerceix l’autotutela, és a dir, pren a la força el que desitja, i per això la resposta inicial va ser la venjança, també autotutela.

Renunciar a aquesta resposta, inclús a la resposta estatal que substitueix la venjança, és un acte de generositat que trenca la cadena de la violència. Ja no es busca la compensació de violència per violència, com si es tractés d’un deute de diners, sinó que es comprèn que la venjança només provoca més violència i s’hi renuncia.

Això és el que s’intenta, entre altres objectius, amb l’anomenada justícia restaurativa. S’ha posat en marxa per acabar amb conflictes armats o amb altres expressions de violència com les dictadures o el terrorisme. Sempre podem tenir la temptació de voler jutjar tots els soldats d’una guerra, tots els policies d’una dictadura o tots els membres d’una banda armada, perquè intuïm que cal aquesta resposta per sentir-nos protegits. Cal que l’estat executi la venjança que en el fons desitgem, perquè, si no, molts se senten enganyats i creuen, a més, que els responsables ho tornaran a fer en qualsevol moment.

Tanmateix, amb la justícia restaurativa es promou el contacte de les víctimes amb els agressors, el perdó de les penes -i de les víctimes- i, en definitiva, el diàleg entre persones radicalment distanciades perquè es coneguin i vegin que tots són éssers humans que poden conviure oblidant el que va passar, sense l’agressor vantant-se de la seva violència ni la víctima persistint en la memòria del delicte. Es tracta de conèixer-se i comprendre’s. Prou conflictes, l’enorme majoria s’esdevenen per no saber absolutament res de l’adversari i per tenir la voluntat declarada d’ignorar-ho tot d’ell.

Aquesta manca de coneixement fa que els conflictes continuïn i que es desitgin els escarments, buscant en el fons l’aniquilació de l’adversari, que actualment acostuma a no ser possible. Per això, cal que la societat s’obligui a conèixer per què delinqueixen les persones, i veurà que l’enorme majoria de vegades hi ha causes socioeconòmiques i psicosocials que cal redreçar, i que llavors s’acabarà el delicte. No amb penes de presó, per dures que siguin.

Igual que amb els delictes amb rerefons polític. Hi ha històries personals ben interessants que tothom hauríem de conèixer i entendre. Els perdons mutus i una entesa futura i molt estable serien bastant més probables així. Llàstima que hi hagi tan poca gent que hi estigui disposada. La cultura ancestral de la venjança encara és massa pesant.