Pere Fages, l’ambaixador de la Catalunya clandestina

P ere Ignasi Fages Mir (1942-2012) va ser el gran ambaixador de l’Assemblea de Catalunya. Des de l’exili de París, aprofitant els seus enormes recursos intel·lectuals, la seva simpatia empàtica de personatge afrancesadament charmant i els seus contactes professionals i polítics, les reivindicacions catalanes es van fer un espai en la premsa internacional.

Fill de l’escriptor Carles Fages de Climent, procedia d’una família empordanesa il·lustrada. Va estudiar dret i periodisme i va excel·lir en el món del cinema, com a impulsor de les sales d’art i assaig i, anteriorment, dels cinefòrums que projectaven films censurats. I com a productor de grans títols, com la superproducció 1492. Conquest of Paradise, de Ridley Scott. El guió que el té a ell com a protagonista comença amb la roda de premsa per difondre l’Assemblea de Catalunya la tarda del dia fundacional, el 7 de novembre del 1971.

La coartada era prendre un whisky a casa seva, a Gran Via, 700, a tocar de Bailèn. Guest stars : Josep Andreu Abelló, Joan Colominas, Josep Solé Barberà i el seu amic i col·lega de tantes pantalles, Pere Portabella. Van secundar la convocatòria les agències espanyoles i internacionals, representades per periodistes d’inequívoc compromís democràtic: Xavier Tortras, Toni Cano, Lluís Bassets, Roger Jiménez i Enric Sopena, que tenia la millor entrada a Le Monde.

L’Assemblea va ser un gol per l’escaire i amb escarni a la policia: tot l’antifranquisme en grau de dirigent reunit elaborant una plataforma democràtica i nacional mentre ells estaven ocupats protegint el príncep Joan Carles, que anava de regates, i el ministre de Governació, Tomás Garicano, estava de visita protocol·lària al Liceu, a dos-cents metres en línia recta de l’església de Sant Agustí on es va fer la magna reunió de més d’un centenar de fitxats.

L’únic cap per estirar era la roda de premsa, perquè tenien punxat el telèfon del corresponsal de Le Monde, que havia parlat amb Sopena. Estirant aquell fil ben bé telefònic, van arribar a Fages, però Fages, que també era molt murri, els va multiplicar per dos el ridícul protagonitzant una fuga de pel·lícula, narrada en un atestat que podria signar l’inspector Clouseau sense sortir del cine. Quan els agents de la Brigada Social el van portar a casa per a l’escorcoll preceptiu, Fages va activar el seu gos per entretenir-los, va pirar i els va tancar amb clau per fora.

“ Iniciado el correspondiente interrogatorio, negó totalmente cualquier participación en los hechos que se le imputaban y, dada su calidad de importador de películas de arte y ensayo, se creyó conveniente realizar un registro en su domicilio por si el mismo pudiera tener en su morada algún tipo de película política o pornográfica, así como publicaciones o folletos de esta índole. El registro en su domicilio se realizó sin que pusiera ningún obstáculo a este cometido, siendo acompañado en esta gestión por funcionarios de la Sexta Brigada Regional de Investigación Social de esta Jefatura Superior y en presencia de la sirvienta de Fages, llamada Ramona Romo Domínguez. En el curso del registro se hubo de evitar en varias ocasiones que un perro propiedad del inquilino se abalanzara sobre los inspectores actuantes, teniendo que ser encerrado en una terraza de la que consiguió escapar, y a este hecho se unió la constante oposición de la sirvienta, con la que Fages Mir habló mientras los inspectores luchaban para contener al perro y proseguir el registro, aprovechando un momento de confusión el repetido Fages Mir, cuando se encontraba ligeramente alejado de los funcionarios, para huir de su domicilio y perderse, sin que las gestiones realizadas seguidamente en las inmediaciones y en el propio inmueble dieran resultado positivo ”.

Amb les presses angoixades, va rodolar per l’escala, es va trencar una mà i es va fer un esquinç al turmell, però comptava amb la sort de tenir un amagatall segur a cinquanta metres de casa: el pis de Tomàs Roig i Llop, pare de l’escriptora Montserrat Roig, que també vivia al costat. Eren tan veïns que fins i tot podien parlar per les galeries d’un preciós pati d’illa. Li va curar les ferides el doctor Felip Solé Sabarís, i després d’amagar-se en quatre cases diferents en dos mesos, Pere Portabella i Xavier Folch el van portar a Donostia, on militants del Partit Comunista Francès el van recollir al davant del casino Kursaal la vigília de Reis del 1972, el van fer passar la frontera amb documentació falsa i el van enviar a París. Abans, es va regalar un tiberi a Bordeus, regat amb un Saint-Émilion.

A la capital francesa és on va establir l’ambaixada ad hoc de la Catalunya clandestina, i també feia les funcions de consolat dels que s’exiliaven o dels que pujaven a buscar llibres i discos que la dictadura prohibia, i de passada podien gaudir de la seva preuada cuina. Fages, aleshores militant del PSUC, va esdevenir secretari de Santiago Carrillo, líder del PCE, i escrivia sucoses cròniques de llibertat al vespertí Tele/Exprés, dirigit per Manuel Ibáñez Escofet, que signava “Pere Portes”, el seu nom de pila i un cognom que rimava amb el seu.

Al tornar de l’exili, el 1976, es va establir a Ordis, es va afiliar a ERC l’any 2000 i va ser fundador a l’Alt Empordà d’una ANC que va buscar referències en l’Assemblea de Catalunya. Tres anys abans de morir, va organitzar una trobada basco-catalana al coll de Manrella per recordar el pas de la frontera del president Companys i el lehendakari Aguirre.