La perifèria és relativa

Per quin motiu deixaríeu de viure on viviu i us mudaríeu a la perifèria? L’habitual és l’econòmic; lluny del centre, els preus són més assequibles perquè hi ha menys demanda. Aquest diari explicava dijous passat que les escoles de l’Hospitalet reben cada setmana 50 alumnes. Tothom prefereix evitar el trasbals de canviar les criatures d’escola a mig curs, però si malgrat tot el degoteig continua, vol dir que viure a Barcelona és insostenible a curt termini. Les expulsions són això.

Però les metròpolis que funcionen treballen els barris, els projecten i els construeixen a consciència perquè hi hagi motius de pes per atreure nous residents més enllà de l’oportunitat econòmica. Lluny dels centres urbans acostuma a haver-hi més contacte amb la natura, més sol i més vistes.

A més, la distància, si està ben connectada per tren o metro, no és una barrera insalvable. El metro és una màquina d’equidistàncies; té el seu propi sistema mètric (mai més ben dit) i temporal. Si jo surto de casa i vull anar al Poblenou en cotxe, tardo uns vint minuts i recorro uns 10 quilòmetres. En metro, fent transbord a Catalunya, tardo uns quaranta minuts. Si faig el transbord a Passeig de Gràcia i agafo el Rodalies, em planto al Prat de Llobregat en trenta-cinc minuts, mentre que en cotxe em desespero en algun embús de la Ronda. Ergo: el tren i el metro escurcen les distàncies i posen a l’abast llocs que, en superfície, són més distants.

El Poblenou té el relat del districte de la innovació, que és molt consistent, i que ha atret centenars d’empreses que s’hi han instal·lat buscant els efectes de l’aglomeració. Però, tenint en compte l’efecte del metro o el tren, si ara busqués de nou un lloc per viure, començaria pel Prat de Llobregat. És un municipi d’aquells on la densitat és la que toca, amb carrers estrets, cases entre mitgeres de dues o tres plantes, molt de patrimoni i moltes pistes esportives, grans patis d’escola i vistes cap a Collserola i els camps. Amb pollastres daurats que porten botes blaves, carxofes suculentes i itineraris de sorra cap al mar. Amb una novíssima línia 9 de metro que sí que fa competència real a l’ús del cotxe. I tan a prop del mar, que fa olor de sal i color de sol daurat tots els matins.

Equilibrar les diferències entre els centres i les perifèries és sens dubte una de les prioritats de l’urbanisme sostenible que s’ha d’imposar al llarg d’aquesta dècada. L’avanç del Pla Director de Mobilitat anticipa que els pròxims anys es necessitarà fer lloc per a 253.000 noves llars perquè les famílies s’atomitzen, arriba gent nova i s’ha d’anar renovant el parc envellit. Els plans urbanístics vigents tenen potencial per acollir només 116.000 llars. On han d’anar totes les altres? Per evitar expulsions, s’han de crear projectes estables, atendre la demanda a consciència i posar-se en la pell dels que no es poden permetre triar residència perquè el mercat no hi entén d’arrelaments.

I, malgrat tot, tal com sàviament indica el Pla Director, la metròpoli barcelonina té potencial per construir al voltant d’una xarxa de ciutats petites que tenen identitat pròpia, rambles magnífiques i patrimoni industrial a dojo. Arribar al Prat en Rodalies o amb la línia 9 és perdre’s per un entramat de carrers mediterranis, de casetes entre mitgeres i patis plantats com els que hi havia a Gràcia o a Sant Andreu fa cent cinquanta anys.

Partim d’una perifèria molt més articulada que Madrid, on els desenvolupaments del sureste, que preveien acollir 600.000 noves llars entre la M-40 i la M-50, són encara motiu de controvèrsia. A finals dels noranta, Madrid va modificar el Pla General per construir-hi milers d’habitatges, dels quals només s’ha construït l’Ensanche de Vallecas. El panorama és desolador; amb carrers amplíssims, rotondes a pleret, illes tancades i arquitectura de batalla, sense gaire sensibilitat per les presses de construir-ho tot en pocs anys. Els habitatges són assequibles, però els caldrà una feina ingent per atraure-hi comerços de proximitat i reduir la dependència del cotxe.

El projecte metropolità a Barcelona té molt de potencial perquè parteix d’unes preexistències interessants, el llegat de ciutats petites que van créixer de manera autònoma i amb bon gust. Si es frena la dispersió de xalets i es va construint sobre el que existeix, es poden evitar les expulsions i oferir alternatives assequibles per a demandes molt diverses. Municipis amb la densitat cultural del Prat poden ser un destí magnífic per a famílies amb fills, que valorin anar a peu i menjar bé. Vist des del Prat, l’Eixample podria ser aquell barri perifèric del segle XIX on hi conviuen gent jove que treballa allà mateix i turistes que volen fer-se fotos als xamfrans modernistes. La perifèria és tan relativa com l’ambició amb què es projectin els barris metrolitans.